martes, 29 de mayo de 2018

Vilademàger

Sembla que el meu projecte fins ara prioritari a La Llacuna, quedarà relegat per la seva via homòloga de la dreta: semblant però amb més bidits i monos.

Aquest passat diumenge hi vaig estar jugant, en companyia del Suki i de l’Ito, i el cert és que en la meva única temptativa de segon, per provar-la, li vaig veure més color del que em permitia l’expectativa. De no haver caigut en l’últim tram, estic segur que podria haver-la fet sencèra.

És curta, vertical i amb peus escassos, especialment en la secció superior, on les mans queden més lluny i les puntes dels gats han de trobar els relleus que permetin aguantar-t’hi. Bidits i monos bons que t’obliguen a dansar per una paret d’aparença llisa amb les rugositats justes per poder progressar.


El proper dia, aniré a per ella.

domingo, 28 de mayo de 2017

http://www.escalando.org/ciencia/2011/11/16/la-rodilla-en-los-escaladores-una-articulacion-fundamental/

sábado, 5 de noviembre de 2016

lesions, sòmnis i promeses

Sembla ben bé que formi part d'un procedir normal el fet de patinar en una lesió, després d'un breu instant de glòria; quan sembla que tot comença a rutllar de nou, de nou s'enfonsa l'expectativa, sovint per efectes alièns a la mateixa activitat, i tan imprevisibles, com absurds..

Aquesta vegada genolls, canells, turmell, cervicals i esquena, en són les protagonistes d'aquesta tragicomèdia repetitiva..

No explicaré els detalls de cadascuna d'aquestes lesions, perquè em semblen tan lamentables com d'interès nul per qui tingui la poca feina d'estar llegint això..

El cas és que per sort, compto amb l'assistència d'una fisioterapeuta i osteòpata, que em facilita molt les coses, tan a nivell funcional, com a l'hora de relativitzar el dany emocional i el 'bajón' que suposa l'haver d'admetre que de nou, hauré de tornar a començar.

Recentment m'havia inscrit a un rocòdrom de Barcelona, on l'entusiasme m'absorbia, i em permetia ser una mica més feliç a la par que progressar, en les meves hores d'oci. Ara però, després d'aquest revés, hi he hagut de deixar d'aparèixer.. per un temps.

Si més no, la motivació no ha quedat mermada per aquests 'incidents' desafortunats, i els projectes que em rondaven pel cap, m'hi segueixen rondant, entre d'altres que s'hi han afegit a última hora, en l'atzarós afer de passar hores mortes buscant alicients momentànis pels racons més sòrdids d'internet. La última via d'afegir en aquesta 'llista de sòmnis a cumplir', és una via que ja m'havia despertat interès ben just acabat d'iniciar-me en això de l'escalada, quan en veure-la per primera vegada, em va fascinar pensar que per allí, entre aquella llisada de pedra marbrosa i els parabolts intermitjos, hi podia progressar una persona. Es tracta d'una via amb un nom que poca justícia fa a l'embruix que m'inspira, però ja sabem que aquestes coses passen.. com quan per exemple, un referent musical que t'encanta, el sents parlar fora de les cançons, i et decepciona.. No podem culpar la música d'aquest frau, o com se sol dir, l'obra està per sobre de l'autor.. i ara que ja he pixat prou fora de test (no us ho prengueu seriosament, el nom hauria de ser el de menys), la via és... [repica la caixa, i cop de platet final] NO ME PISES QUE LLEVO CHANCLAS, via que forma part de l'escola de Subirats, i que m'agradaria algun dia, coronar. Fa molt que no vaig per allà, però tinc un record d'un entrada realment.. interessant.

Arribats a aquest punt, publicaré, només per caprici del meu ego, aturdit per les desventures dels mals gestos, les que considero són les vies d'escalada que més entusiasme em desperten i m'agradaria realitzar en primer terme.

· EL Menorquí (La Llacuna)
· Monos invert luj (Mediona)
· No me pises que llevo chanclas (Subirats)

Ara queda dedicar-me a fer una rehabilitació decent, a cuidar-me com és degut per poder reprendre de manera òptima tota la moguda que tanta endorfina m'ha fet desprendre.

Fins aquí l'informe d'un dissabte ociós. Salut, i bones escalades!

lunes, 1 de agosto de 2016

Checking then for a long rest

La d'avui ha estat una tarda d'aquestes de reconciliació amb un mateix.. de tocar de peus a terra; d'entendre que no sempre podem estar a dalt de tot, al 100%, com si l'absència prolongada tocant roca, no tingués cap efecte de retrocés o pèrdua, tan a nivell físic, com tècnic.

M'he dedicat a fer esbarjo per la zona de Les Deus, intentant reviure 'antics' projectes que ja havia coronat, amb força soltura, i que ara si més no, se'm feien una muntanya.. desentrenat, amb uns quilos de més, i amb menys forma física, em movia amb una fluïdesa patètica, fruit d'aquest abandó temporal fent allò que tant m'agrada.

Si més no, la capacitat de relativitzar i ser realista, em permet afrontar aquest fet òbvi amb força entusiasme. El contrapunt d'aquesta petita jornada de tarda, podria afirmar que ha estat la descoberta de dos nous problemes de bloc a la zona del Fregaire, amb la que ja he batejat com 'Soulsearching' en honor a un dels meus referents musicals com és Nujabes, i l'altre com a 'Impàs' situat una mica més amunt, a la zona de la cascada de dalt de tot. Ja procuraré fer ressenya i video, i detallar millor cadascun d'aquests blocs.

Necessito posar-me fort, recuperar el temps perdut i poder resoldre tots aquests problemes, juntament amb d'altres, que ja fa dies que els tinc a la llista.

Demà en principi haviem quedat amb l'Argemí i els germans Aixalà per anar a Rodellar i així començar a agafar pila, però per mala sort el Roger s'ha posat malalt a última hora. Queda pendent! la propera sortida fanàtica, el dia 7, amb el Cuscó. Ens debatem entre Sadernes, Costa Brava, o qualsevol altre suggeriment que inclogui pedra i aigua.

Ara toca posar-nos les piles, començar amb el cardio, i alternar amb l'escalada regular, per començar a recuperar i millorar. Això és tot per ara..

sábado, 19 de diciembre de 2015

Organitza't i Fruita!

De moment ja he fet un primer pas important: la visita al fisio. La meva intenció és la de fer-me una revisió general, ka que fa molt, massa que no passo l'itv. Tal i com jonem temia, pateixo tendinitis després de la torçada al canell esq. que em vaig fer. El fisio va ser clar; em va dir que ho tenia bastant inflamat, i després d'una dolorosa sessió burxant-me els tendons, m'ha recomanat aplicar-me gèl a la zona localitzada del colze, d'on surt el tendó. Ara bé, la qüestió lamentable a quina em vinc a referir ara a mode de recordatori personal, és la meva absoluta inacció a les seves recomanacions: en aquest cas, aplicar-me el gèl 5 vegades al dia, durant un parell de minuts. És tan senzill com agafar i sobre un organigrama en paper, com un horari, establir unes hores prefixades per fer-ho i oblidar-me'n i obligar-me alhora, a ser méa disciplinat almenys, amb la meva pròpia salut. Així que he decidit des d'aquet moment, posar-me una alarma que em recordi les hores, els moments en que haig de cumplir infer bondat, i ser flexible si convé, però això sí, sobre una base preestablerta. L'organigrama. Fins després, i salut!

martes, 8 de diciembre de 2015

Els Senyors de les Pedres

En un lapse de temps molt curt, des del moment en que l'auge de motivació es va fer evident, he pogut notar una millora, per tant que esporàdica, escalant a muerte i tècnic, mirant-me cada pas. Dic esporàdic perquè just després de la meva petita odissea, he parat per marxar uns dies fora aprofitant el pont, i no pas per escalar, que ja ho he trobat prou a faltar. No torno a estar al punt zero, d'inici prèvi a tota aquesta aura envolvent que m'entusiasma i em fa pensar, forçes hores, en els meus projectes. Però si bé que és cert, que la meva intenció és, i ha estat no parar. Sense interrupcions, més que els reposos que podrien fer falta o alteracions de l'ordre laboral o de causa major. Haig de tornar a reiniciar en certa manera doncs, el meu particular 'entrenament' basat específicament, de moment, en la roca, i alguna sortida anecdòtica amb la bici o a caminar. Però vull relatar breument el procés de fer-me amb El Senyor de les Pedres. Confesso que vaig anar molt més ràpid del que m'esperava, per bé que sabia que ho acabaria fent. Tenia el pas clau visualitzat i l'havia estudiat mentalment per fer-me'n a la idea. El primer setge a la via el vaig fer en top rop, de la mà del Carles, que me la va muntar i em va assegurar. Em va fer una explicació al flash per treure el pas clau intermig de la via, que després vaig haver d'adaptar al meu estil. La veritat n'estic molt satisfet; la via comença en una placa amb regletes positives fins un forat important amb un lateral de mà dreta al seu interior molt bo. Boníssim. Des d'allí, has de pujar el peu dret just fins sota d'on tens la mà dreta, per aixecar-te en equilibri amb un peu esquerra d'una regleta(en el
meu mètode), fins arribar a una regleta de pinça de lateral esquerra, per pujar sense badar amb la mà dreta a una pinça superior, per poder finalment, anar a trobar la mà bona a l'esquerra de la linia, passant per una mà dreta roma intermitja per arribar-hi. Aquest seria sens dubte, el pas clau de la via. Si l'haig de diseccionar, diria que la via consta de tres parts diferenciades: regletes, placa llisa i bloc. El primer tram és de placa amb regleta fins arribar a la base superior, on ens trobem amb una secció lleugerament ajeguda de placa molt fina, amb relleus i alguna punta per agafar en equilibri. Molt d'equilibri, i mirar bé els peus, fins assatjar un invertit lateral superior bo, que fa frontera amb l'últim tram; unes escales amb desplom lleuger de remar en passos dinàmics fins assolir la R. Una via complerta, en tant que no especialment llarga. La via gradua de 6b+, i jo no sóc qui per afirmar aquest grau, degut a la poca experiència que tinc en el mateix, però està clar que m'ha costat molt menys de l'expectativa que em feia, encara que la veia molt possible. Crec que és una via de saber fer, més que dura en desgast. No vaig gemegar en cap tram en el meu pegue fins dalt. La sensació de tocar R va ser de felicitat sí. Molt gratificant, però amb un petit èmfasi de "necessito més. Està collonut i ho puc fer. Ara en vull més". No vull perdre el nord en el friquisme imperant que predomina en tota aquesta moguda dels graus, la dificultat i el qui la té més grossa. A poc a poc, salut i bons aliments. No tinc cap pressa, i l'objectiu immediat és millorar movent-me en el límit de la meva zona de comfort. No sobrepassant-la. Fins aqui la crònica en fred, de la que espero, en sigui només un tastet de tot el càtering que vull encarregar. Salut, motivació i filosofia. La propia de cadascun de vosaltres, aplicada en la seva millor versió genuïna.

domingo, 22 de noviembre de 2015

Moltes Ganes

Estic molt motivat. Motivat i incapacitat pel moment, per materialitzar aquesta motivació en successos. Sempre em queixo de les lesions i sóc tendenciós darrerament a invocar el "pobre de mi". Ara que disposo d'un cert marge de temps en el que podria recuperar bé i visitar el fisio, em plantejo futurs projectes que puc visualitzar, tan sols recordant belles i velles conquestes que m'obligaven a escudrinyar, pas a pas, cada moviment de la via per optimitzar-ne el recorregut i el meu propi desgast. Em motiva al marge de serplenament conscient del meu nefast estat de forma present, donar-me un marge per poder traslladar tota aquesta emoció desvocada a posteriori, a la roca. Hauré de plantejar-me seriosament fer sessions de cardio, vegis bici o córrer, així com complementar una alimentació més agraïda per obtenir el rendiment desitjat, i l'orgasme d'endorfines pertinent. Busco qualsevol excusa, qualsevol metàfora que pugui extrapolar al meu cas concret, per alimentar aquesta bèstia que m'il·lusiona i en certa manera em fa fer volar coloms, però també em reafirma conscientment i tocant de peus a terra, per prendre l'empresa de la satisfacció que vull dur a terme. A bon terme. Avui per exemple, acabant de veure els darrers episodis de la 3a temporada de la serie Homeland, el seu protagonista sortia d'un estat lamentable de deteriorament aparentment irremeiable, a través d'un entrenament rigurós que el refermava com a persona plena, amb un sentit clar i una missió concreta. De seguida, i ha estat acte reflèx, he hagut de fer l'analogia comparant-lo al meu cas, que poc hi té a veure, però al final es tradueix en aquesta superació tan anhelada, que té un cost que es diu esforç, i sovint a molts se'ns escapa. Tinc moltes ganes de tenir-ne ganes, i com que ja les tinc, menys me'n sobren per fer-ho realitat. Amb el Bernat vam considerar la possibilitat, força friki, però motivant, de fer a top rop uns projectes que vam veure a la zona de la Roca Llisa que segueixen linies lògiques. N'és una de tantes, del fer coses diferents. A La Llacuna també hi tinc una feina. Em vull motivar, ja cabo; ja callo però haig d'escriure en veu alta, perquè vull recordar aquestes sensacions, que per qui ho llegeixi no significarà una merda, però per mi, que ho visc ara, espero que la motivació tingui memòria per quan ho rellegeixi; vull traslladar l'experiència que vaig tenir en el procés de desglossar El Pollastre, a vies com Del Dicho al Hecho, per exemple. Ganes de créixer, sentir i viure plenament!! Bona nit companys. Aquí hi haig de posar la imatge de l'entrenament del Nicholas Brody, però això ho hauré de fer des d'un ordinador.