Torne-m'hi...

Aquests dies he deixat el blog una mica arraconat, potser per falta de ganes, potser per falta de notícies... el cas és que s'han anat fent coses però no estic al corrent de tot el que passa enllà del meu present immediat, si és que no m'ho expliquen, així que reprendré el blog des d'on ho vam deixar ahir, a Gelida.

Ahir al matí em va venir a buscar el Raül per anar a escalar a Gelida amb el Mata, sector que ni el Raül ni jo haviem visitat encara.
Vam quedar-nos al sector de La font freda, on vam fer dues vies.
El Raül va començar obrint "de mates un dos", un V+ d'uns 18 metres, realment guapo i amb algun pas tècnic, molt vertical i de cantos bons.
El Raül va arribar bé a dalt, tot i que anàva ressentit de poc descansar, i el factor alçada influïa respecte el nostre costum de fer vies més mitjanetes, que no menys dures (al contrari), a Mediona.

Després d'assegurar-lo, va ser el meu torn. Si ell anàva cansat, jo duia uns quants dies sense reposar del boulder, i també en feia algun que no obria via, així que se m'acumulàva la inflamor dels avantbraços amb la poca confiança de pujar 20 metres de roca d'un sector desconegut.
Així que vaig fer un primer pegue que diria que va culminar a la 3a xapa (la 1a a Cancún).
No hi havia manera d'arribar a xapar la 4a, em quedàva amunt i se'm carregàven els braços en res. Vaig desistir i vaig baixar una mica dolgut.
Era el torn del Mata: ell la va fer fins dalt, això si, reposant sovint, quasi a cada pas i un cop a dalt, em va preguntar si la volia tornar a provar, i vaig dir que no, però entre ell i el Raül em van convèncer, així que vaig agafar aire, vaig mirar de respirar tranquil, m'ho vaig mirar i ho vaig fer.
Vaig arribar fins dalt, resolent els passos meditats i sense badar més del compte, incloent un taló que em va anar de puta mare per arribar a xapar una cinta. Em vaig quedar a gust, i a més a més, la vaig gaudir. Vaig muntar la R passant la corda per l'anella i vaig baixar.

Aquesta vegada ens disposàvem a obrir un 6a d'una via més a la dreta, que es diu Mega ràpid.
El nom de la via feia honor a una prominent sortida bloquera, que si no es feia mega ràpid, no es feia.
És una via amb molts sortints de roca i alguna repisa sèria, amb una distància entre dos dels parabòls força desorbitada, potser de 5 m.
El Raül (com no), la va obrir i mentre la feia ens comentàva que la trobàva més fàcil que el Vè anterior, fins que va arribar al darrer pas abans de xapar la R.
Allí passàva una mica com al principi; si no eres mega ràpid i posàves els peus bé en un desplomet inferior, oblida't de xapar. Finalment, però, el Raül s'hi va posar bé i es va desplaçar per un canto de l'alçada de la R, que quedàva una mica a la dreta, i va poder passar la corda.
Després va pujar el Mata, que se'n va sortir bé fins l'últim pas, on s'hi va fer una mica de mal. Va fer un vol abans d'assolir el canto bo de dalt. Aquest pas quedàva just després de xapar el parabòl tan distanciat que he anomenat abans, que queda per damunt d'un repisot que has de pujar amb equilibri per cura de no anar-te'n.
Finalment, el Mata ho va aconseguir patint com una verra, i va xapar R.

Aquesta vegada jo no ho veia clar, però em vaig decidir a fer-la. El primer pas bloquero el vaig fer molt lleig, tirant de força bruta, sense mirar-m'hi massa, fet que no em va satisfer gaire, i vaig arribar bé i força ràpid fins el pasito del delfín. Tenia els avantbraços que semblàva que bateguéssin i després de vacil·lar quatre vegades a l'hora de fer el pas i fer-me enrere, vaig volar les 4 vegades perquè em flaquejàven les forces.
Vaig arribar a tocar la reunió, i en un intent de deixar-me només penjant amb la mà esquerre per xapar amb la dreta (que ja sabia que no funcionaria), me'n vaig anar avall i ja vaig desistir; no veia els peus i els meus braços ja no podien amb mi, així que una mica resignat, vaig baixar, però bé, ara ja em conèc la via, i quan estigui fresc, miraré de fer-la sencèra.
El Raül va pujar per desmuntar-la, parant al puto últim pas, i finalment va arribar a dalt per pillar les cintes de seguretat per tornar cap a casa.
Va estar bé; sector nou, noves vies i ben avinguts.

A l'arribar a Sant Quintí, vaig anar directe a cal pollo per assajar, però encara estàven a l'Itaca, així que d'allí vam anar a cal pollo i vam fer un assaig per concretar el repartori de diumenge a Piera i vam afegir alguns retocs d'última hora, per acabar-lo d'omplir.
Erem pocs, però vam fer força feina, que ja està bé.

A la nit d'ahir em vaig passar amb els patxarans i els herbal essences i encara em roda una mica el cap. Finalment aquest matí ni he anat a córrer, com havia quedat amb el Mata, ni a escalar amb l'Argemí i la Ruu.
Aquesta nit s'haurà de fer bondat. A sopar a Ca l'Americano, a La Llacuna, i una estoneta a l'Itaca, suposo, sense begudes dolçes.

en fi...
Salut!

Darreres notícies

El passat diumenge a la tarda, Jaume Coca s'anotàva l'encrucijada (6b/+), i tocàva la R del monodedos invertidos lujuriosos (6b+) per primera vegada.
Jo vaig passar la tarda al rocòdrom de Les Deus, i més tard, va aparèixer el Ramoles i vam anar a fer tasques de conservació de la pintura en les interseccions de la ferrada del pèlag.

El dilluns al matí, ahir, vam anar al pont de Ca l'Hortolà a supervisar la base del mur per estudiar l'obertura d'una via artificial sicada amb preses de roca, i posteriorment, Agapito Ramoles va muntar a la barana de dalt del pont, un anclatge de ràpel i un altre de seguretat, per on vaig descendre en mode clàssic, amb el vuit.
Després vam anar cap a Les Deus, i vam muntar reunions amb un mosquetó, aprofitant els cables de la ferrada del Pèlag, per pujar de segons, des de baix.
Vam fer un parell de trams; l'un, situat just a sobre d'on comença el pont de tronc, a mà dreta, i l'altre, on acaba el mateix pont, des de sota, també a la dreta.
Se'ns van fer quarts de 4 i vam haver de marxar.

A la mateixa tarda, l'Ito m'enviàva un correu per anar al rocòdrom de Vilafranca.
Així que a quarts de 7, baixàvem cap a Vila l'Ito, el Puente i Jo, com si es tractés del Rally Sant Martí.
Un cop a Vilafranca, ja haviem quedat que més tard ens trobariem amb el Ramoles, el Cuscó i el Moski Payton, que van arribar pels volts de les 8.

Allà vam fer una sessió esgotadora de boulder desplomat i de sostre, que no va estar gens malament. Ens vam trobar amb un tal Joan, amic del Lluís Ràfols, Magí, Blai i companyia, que havia fet el 13 intents 6 caigudes (7b+) de la riera, no feia gaire.
Vam estar sols la major part de l'estona, només va venir el Joan, que va marxar abans que nosaltres, i quan vam arribar ens haviem trobat uns quillos bastant beneitons apalancats a les colxonetes que no van tardar gaire en marxar.

Vam plegar veles ben ve a quarts d'11 i vam fer cloenda de la jornada, al celler.
Un dia més.

Au, salut!

mati de foixarda, nit de bricolatge

Ahir al matí vam baixar a Barcelona l'Hagapito Ramoles i jo, per anar a cobrar una pasta que li devien , i deprés anar a la foixarda.
Un cop allà, vam escalfar una mica i vam obrir el Tu Pu..., el V de l'entrada.
Ahir estàva molt fluix i ni tan sols vaig poder-la encadenar, tot i fer 3 pegues; m'inflàva de seguida i estàva força cansat de dormir poc i fer excessos.
El Ferran la va encadenar a la primera, i sense problemes.
Després ens vam dedicar a resseguir la paret esquerre del túnel, vaig obrir el Jimy Neutron (V), que tampoc vaig encadenar, pel mateix motiu.
El Ferran la va fer i desmuntar, i donades les circumstàncies, no em vaig ni plantejar obrir l'evoclima aquell dia: hauria estat per part meva, molt agoserat, o massa poc premeditat, i per tant, digne d'un tonto que peca de sobèrbia.
Vam fer una mica més de blog, i ja se'ns van fer la 1h, pel que vam deecidir tornar a casa.
El tren se'ns va escapar, i vam haver d'esperar ben bé mitja hora bona, pel següent, i ho vam fer a l'Hospitalet.

A la tarda tenia assaig de carpa i em vaig adormir, i vaig arribar al cap de més de mitja hora, com el tren. Vam poder repassar alguns temes, i polir-ne algun altre per al concert d'aquest vespre.
En acabar, vam anar a l'Itaca a fer unes cerveses i patates, en companyia del Cuscó, Coca i Bages, amb quins vaig anar a sopar al Poket.
Ens vam decidir més tard, a baixar a St. Pere per veure el concert del Freixas al centre, que estàva ple, però era rollo cadira, seure, no beure, ni fumar; però els pocs temes que vaig veure, em van agradar.
A última hora, ens vam enredar a acabar al pub claret, amb el Pere, l'Eladi, el Ferran el Cuscó i jo, i vam estar xrrant una estona de projectes referents a obrir vies, hi va haver una proposta llaminera sobre el tema que no fóra bo esmenar aqui. Sica i pedra.
Allà mateix, al pub, em vaig tornar a trobar amb el Carles, mon cosí, que ja havia vist abans al concert.
Vaig anar a xerrar una estona amb ell i tota la comitiva que acompanyàva fins que se'ns va fer l'hora de tornar.
També faré record de la paranoia que li va agafar a l'Eladi, que es pensàva que el Cuscó i jo ens en fotiem d'ell, mentre que no sé quina tonteria m'estàva explicant el Cuscó d'una cosa que m'havia de passar, i que ni tan sols em va dir.

En fi, aquesta setmana estaria bé posar en marxa el pla de neteja dels accessos als sectors perduts que envolten el moli.

Salut,
i bons aliments!

Tarda de riera

Aquesta tarda hem fet expedició a la riera amb l'Ito, Ramolets, Puentaken, lolako i servidor, a la banda del sol.
Hem començat des del fons del sector, amb l'in-sertao, un IV- que ha obert el Jorgito sota la meva supervisió assegurant.
Després he obert la del costat, un IV+ diria, també molt assequible, que tot seguit han fet el puentales i el Ferran. El Lolo s'ha negat a pujar, per la recent lesió de l'espatlla.
Un cop fetes aquestes dues vies, hem passat directament a la Nerea ja camina (V-), que ha obert el Puente, seguit de l'Ito, que s'ha de dir, l'ha ressolta amb suma facilitat i estil.
L'ha acabada de desmuntar el Ferran i m'ha deixat les xapes posades a la via de l'esquerra, que no sé com se diu, però és un V+. És una via que la disfruto força, de cantos petits i regletes de dits, on es tracta, sobretot, d'anar pujant peus i fer equilibri en algun tram. Molt xula. L'he poguda encadenar amb èxit.
El Puente m'ha seguit, i amb el temps que feia que no venia, també se n'ha sortit molt bé.
A última hora ha arribat el Prietaken, però ja marxàvem i no es volia quedar a fer un parell de vies més, així que hem anat a l'Itaca a fer una Volldi i unes patates, una fumerika, i a sopar.
Si tot va bé, demà al matí ens arribarem a la Foixarda a fer el borinot, però aquesta nit potser toca dijous de City, i això mai té una hora fixa.

Boranit, i a disfrutar!

Nous camins, vells paratges

Hem estat parlant de reobrir cami als sectors perduts que hi aparèixen a la guía “Barcelona i voltants”, per poder-ne treure suc. Es dóna el cas que no són pocs sectors, i hi abunden moltes vies, pel que requeririem ocupar alguns matins i/o tardes exclusivament per a netejar, o si fa falta, reobrir-hi camins per al seu accés.

També hem comentat de plastificar les ressenyes de cada sector concret, per a deixar-ne la referència en un lloc visible de cadascún dels sectors. Aniré ampliant la informació sobre aquest tema, a mida que avançem.

Us deixo una referència orientativa de les vies de més a l'esquerra del moli, del setor de L'Hort:

Nom	m	Dif.	tipus	Obs. -mat.
Fotut futur	15	V	fis.	friends
El vici	15	6a	vert.
El forat de l'alegria	10	6a+	vert.
Cor petit	10	6a	sost.
Pepa boja	10	6a	sost.
Com si res fos re	10	V-	sost.
La màfia	10	6a+	sost.
Bon nadal	10	IV+	fis.
8a	16	¿?	desp.
Naninani	15	7a+	vert./desp.
Tripijoc	15	7a+	vert./desp.
Chichi	15	7a+	vert./desp.
El dimoniet	10	7b	desp.
Fisura	15	V+	fis.
Chimiqui	15	6c+	vert./desp.
Concentrat de chiva	15	6a+	vert.
Directa ment	15	6b	vert.
Bomba tomba	15	6c+	sost.
Ratapenat	15	V	vert.	amagada

badger's cave session

Aquest matí m’ha telefonat el Ferran per anar al sector Tejón a fer una mica de Boulder, i així ho hem fet.

Quan he arribat allà, encara no hi havia ningú, així que he escalfat una mica, he estès el matalàs a sota, i he provat el sortint de roca de l’entrada, en les dues direccions.

Una mica més tard han aparegut el Ramolets, la Nit, el Prietales i lo puto Lolo; duien una mica de corda per provar de fer la paret de fora la cova, però no arribàva a dalt ni de conya, i ho hem hagut de deixar córrer. Una mica més tard per això, he pogut fer el salt del Tarzàn de la ferrada, perquè el Ferran duia un parell de vagues i boudrier.

El Prieto, instigat pel Ramolator, ha poogut treure una nova extensió del tram unilateral que ja feiem amb la roca de l’entrada, i que va d’esquerra a dreta, començant des d’un petit racó al fons de la galería. L’ha batejada amb el nom de “Ali Tuixó - Alba”; Ali Tuixó, en referència del circuit que presumptament ha de reseguir la cova, i Alba, especificant la variant que ha encadenat aquest matí. De moment s’especula que pot tractar-se d’un 6a+, ajustant una mica el grau, però s’han d’acabar de concretar els passos i les preses que s’utilitzen en cada cas.

El pas crític, podriem dir que es troba en un moviment del mig on s’ajunten mans a la mateixa alçada i distància, just pel damunt del cap, la dreta en una presa roma, i l’esquerra en una regleta de dits, per posteriorment anar a abraçar el desplomet amb la mà dreta, pel seu flanc.

Jo he pogut fer la meitat de la via, i quedar-me just a l’inici del tram que ja feiem, però el cas és que avui em flaquejàven les forces de tots aquests dies, i la tinc pendent, juntament amb d’altres, i intentaré fer el mateix recorregut venint des de la dreta.

El cas és que ara ja se’m començen a acumular els projectes a encadenar que encara no he fet, i hi hauré d’anar posant remei, a poc a poc:

· Semental Sentimental (6a) [riera]

· Variant (6a) [moli]

· Evoclima (6a) [foixarda]

· Tubo de Rayos Católicos (6a+/6b) [riera]

Aquesta última la més ambiciosa, i la que em prendré amb més calma.

matins sobant-la, tardes de foixarda!!

Ahir a les 2h vaig baixar a Barcelona amb el Pollo, per anar a tibar a la foixarda amb el Coca i el Cuscó.

Ens vam trobar a pça. Espanya, ja com de costum, i vam tirar cap amunt.
A l'arribar-hi, vam començar escalfant una mica i el Joan va obrir el Jimy Neutron (V) fins la primera R, encadenant. Després la vaig fer jo, parant un moment a l'última xapa. El Coca la va fer i desmuntar en un moment.
Després ens vam dirigir a una via de l'arc de l'entrada que va, primer pel sostre i després pel lateral de l'arc, un V+, diria, que es diu Tu pu....
Es tracta d'una via que vaig trobar molt disfrutona pel tema dels talons; has d'anar talonejant per poder xapar còmode i està bé.
El Coca la va obrir en primer lloc i la va fer ràpid; el Cuscó el seguia, i va encadenar a vista.
Jo li vaig fer dos pegues i es podria dir que al segon vaig encadenar, però just abans de xapar la R, vaig vacil·lar i em vaig deixar caure. Després, a la 2a, ja la vaig poder fer sencèra.
Aleshores ja vam decidir d'anar a l'Evoclima, un 6a que hi ha a un mur arquejat a l'altra banda del túnel.
Ja l'havia provada l'última vegada que hi vaig anar, però no havia passat del 3r pas.
El Cuscó la va obrir fins dalt, fent algun descans, però prou bé.
Jo vaig tenir més dificultat, però vaig superar el pas on m'havia estancat i vaig poder seguir fins dalt, amb alguna que altra discussió anecdòtica amb l'assegurador.
El Cuscó li va fotre un 2n pegue encadenant fins dalt, seguit, seguit.
A la propera em tocarà a mi encadenar.
El Coca, que té els passos de la via mamats, la va fer com si pujés escales i ja la vam desmuntar per marxar.

Al Taller em vaig trobar amb el Pollo i vam anar cap a Fontana, al pis del Coca, on vam estar xerrant amb el Caba i fumar una mica.
Vam anar a buscar una mica de llom al Suma, i quan el Coca va arribar del Taller, vam anar al Gato Negro a fer unes birres i un parell de racions de braves.
Després, cap al pis a sopar, on el Pollo i Jo, vam tenir un complèxe de Ferran Adrià que ens va permetre fer una truita de patates amb cara i ulls, acompanyada de llom, pà amb tomàquet i un vinet negre. L'ambient del menjador va canviar per complet, quan vam decidir apagar els llums i encendre les espelmes. Vam posar Jazz de fons i de seguida va semblar com si l'habitació adoptés una altra dimensió que ens permetés estar més tranquils i poguéssim parlar de moltes més coses, i amb molta més calma. Un sopar deliciós.
El seguici de postres, era un condimentat de marihuana embutida en paper i filtre, fins a quarts de 4 de la matinada, mentre miràvem "imágenes graciosas" i "chistes visuales" amb el Jazz de fons, per tal que no es perdés el clímax.
Després vam posar algun gag bo al youtube, el Coca se’n va anar a dormir rendit, quasi simultàniament amb el Caba, i el Pollo i jo vam seguir la marató de porros, vi i big bang theory, una bona estona mes, fins que va aparèixer l’Izzy de la seva habitació, on s’havia clausurat per acabar un treball relacionat amb les tendències de moda. Amb tot, vam aconseguir que ens deixés fer un caliquèny de la seva herba i vam estar rient una bona estona.
El Pollo i jo vam seguir veient una estona més Big bang, fins que també vam caure presos de la son.

Va ser un dia curiós.

Dissabte

M'he llevat a les 2 i he sortit amb bici a fer les hortes, i he tornat abans de les 3 per dutxar-me, dinar i relaxar-me.
A les 5 he fet cap a l'Itaca, però no hi havia ningú d'aquella colla i he agafat la bici fins a Les Deus.
El Ferran i el Prieto estàven currant i he aprofitat per fer una mica de rocòdrom.
El Ferran m'ha dit que el Coca, una amiga i el Cuscó, estàven tibant-li a la riera, però jo ja havia fet el cupo el migdia, i no en tenia massa ganes en aquell moment.
Després, al tornar cap al poble, he vist que l'Ito tenia el cotxe aparcat al pokete, i després de saludar el Raül, he entrat; m'ha dit que també estàva al corrent que aquella colla havien anat a la riera, i hem decidit d'anar-hi a treure el cap un moment.
M'he anat a canviar, l'he esperat al portal i hem fet via cap a la riera.
El cami estàva més empantanegat que mai, i fins i tot irreconeixible en algun tram; hem hagut d'aparcar abans de baixar més pel cami de l'aparcament, perquè dues roques força grans, arrossegades per les aigües dels darrers dies, tallàven el pas.
Quan hem arribat al sector, ens hem adonat que estàven a la zona de l'ombra, i el Coca es disposàva a fer "que dulce eres puta"(V+/6a). El tio l'ha fet sense problemes fins dalt, i després me l'ha deixada obrir a mi. M'ha assegurat el Cuscó i l'he poguda encadenar bé, amb un pas crític que m'ha neguitejat en el moment de xapar, al penúltim parabol, diria.
Com que aquella nit hi havia la cursa d'orientació, l'Ito ha decidit d'anar tirant i hem baixat tots cap al poble i el Cuscó cap a la Granada, per canviar-se i tornar. El Coca s'ha quedat una estona més escalant, concretament als "monodedos invertidos lujuriosos"(6b+). Diu que ja ha pogut fer un pas més.
Jo he decidit sopar a casa i cap a les 10 he fet cap al pokete i ja hem començat a beure; el gran equip que haviem format per a la cursa d'orientació, comptàva amb membres tan distingits com ara l'Ito, l'Edu, el Miki Trikajo, el Dave Remolar, Joan Cuscó i jo mateix. En aquest cas, faré una excepció i em saltaré la crònica de com va anar la cursa; tan sols diré que ens vam saltar algunes senyals i que el Miki anàva trompa. Just abans d'arribar al penúltim control, 2 membres del grup exhibien els seus genitals desafiant l'aire gèlid que feia.
Ja a l'entrega de premis, i després d'acabar-nos d'impregnar d'alcohol, el Cuscó, el Miki i jo, vam decidir anar de festa a Vila per acabar de fer-la grossa. El cas és que va ser una merda, però ens ho vam passar bé.

el passat divendres

Abans d'ahir a les 9 del matí ja estàva al Gabiretxe esperant el Mata i el Castillo per baixar a Vila a deixar un currículum; curiosament vaig ser el primer d'arribar on haviem quedat.
Vam baixar a Vila, i després que cadascú de nosaltres hagués fet els recados que havia de fer, vaig quedar amb l'Ito, que sortia de l'autoescola, i estàva decidit a fer-se amb uns peus de gat.
Vam anar al Terrades i es va endur el mateix model que tenia el coca "La Sportiva". Quasi 70€ de peus de gat, que això sí, són molt còmodes i és un model excel·lent per iniciar-s'hi.
Després d'això, vam quedar que a la tarda aniriem a tibar una estona amb el Moska, que se suposàva, havia de venir a escalar, però al final es va fer enrere.
Ens vam trobar amb l'Ito tal i com haviem quedat a les 4 a l'Itaca, i el Ferran ja rondàva per allà.
Vam acabar anant al Moli, on l'Ito va estrenar els peus de gat, i es va estrenar també, amb la primera via que va encadenar a vista: L'Indiot, un V+ del sector. El cert és que per tractar-se de la primera vegada que obria una via, no esperàva que l'encadenés, o tan sols l'acabés a la primera, quan jo, amb la mateixa, vaig necessitar 2 pegues per encadenar. Com no podia ser d'una altra manera, l'Ito havia dut teca per celebrar l'ocasió, i així ho vam fer; menjant patates i olives.
També hi havien el Diddy Kong i l'Argemiano fotent pegues a les vies del costat.
Hi havien també aquella tarda, 2 escaladors de puigdàlber, un dels quals era bomber.
El Prieto i l'Alba s'hi van presentar poc després, i van intentar obrir una via de l'esquerra del sector (no sé si V+ o 6a), que seguia amb una linia per sobre de la primera R, fins a una 2a R que quedàva a una paret superior. El cas és que faltàva un parabol abans de la 1a R i no la van poder acabar, deixant-s'hi un mallon que els va haver de donar el Mata.
L'Ito i jo vam seguir amb la via de la dreta de l'Indiot, que el dia abans també haviem fet amb el Prieto, el Pssk, un V+ amb un primer pas de sortint de placa que ens va putejar una mica a tots dos. A l'últim pas les vaig passar una mica putes, perquè me'n vaig anar una mica de la linia de la via i la R em va quedar a Pokón, però m'ho vaig acabar fent per arribar-hi. L'Ito ja anàva inflat de la via anterior, però li va fer un pegue fins l'últim parabol abans de la R. El Ferran li va cantar alguns passos i se'n va sortir prou bé, però amb la fatiga d'abans, i no acabar de veure clar l'últim tram, va decidir baixar. l'Alba estàva obrint l'amb raó o sense (V+), la via que un dia em va veure fer el primer vol; d'aleshores ençà, la tenia creuada i abans de marxar, assegurat pel Diddy Kong, la vaig poder fer fins dalt, seguit, seguit. El Prieto es va fer amb la variant, un 6a del costat de l'estoitontoi, i el Mata, bombero i companyia, es van estar barallant amb una via del costat del Picapets que es veu que és tan punyetera, i això que està graduada a V+. S'haurà de provar.
Com de costum, se'ns va fer tard i vam anar a l'Itaca a fer la cervesa abans d'anar a sopar; es veu que tenia el dia foteta jo, el que m'havien donat de fumar, formàva part del problema.
Aquella nit feien concert a Sant Pau, però em vaig quedar a casa amb la gustera, dormint fins les tantes.

Un dia de profit

9:00 del matí, sona el despertador i apago l’alarma endormiscat i mandrós d’aixecar-me. Es fan 2/4 de 10 i ja torno a estar adormit, però d’alguna manera, pendent que truquin el timbre de la porta el Ferran o el David. Vora les 10, escolto el timbre i em desvetllo de cop; el Prieto ja feia cua a l’entrada. L’he obert i he aprofitat per esmorzar i defecar els vestigis del sopar de la nit anterior, mentre esparàvem el qui faltàva. Algú s’havia adormit, i no era el Chris Sharma…

Quan ja eren les 10:00, ha aparegut la Nit, que duia el Ferran i hem fet cap al sector del Molí, des d’on ens disposàvem a trobar la resta de sectors propers que encara no havíem vist, que aparèixen a la guía de Barcelona i voltants.

De camí al Molí, la Nit treia el cap per la finestra per prendre l’aire; es veu que oloren tantes coses quan surten de l’asfalt.

Quan finalment hem arribat al molí, i després d’anar tocant el clàxon com a beneits per la carretera de Can Verdaguer, hem tret el material del cotxe del Prieto i l’hem deixat a peu de via, concretament a la banda Esquerra, just a sota d’un V+ que es diu “Indiot”.

Jo, abans de res, he anat al Molí (un parell de vegades).

El Ferran ens ha proposat al David i a mi d’anar obrint la via que teniem al davant, i seguidament les del costat, mentre que ell, buscaría aquests sectors oblidats i l’arca perduda. Així ho hem fet: he començat obrint l’Indiot, en fred, i la veritat, no recordo molt bé la via, però sí que recordo que he tingut alguna dificultat en un pas i he hagut de parar, perquè els cantos que hi havien eren bastant romes, i solien estar en distàncies que superen la meva longitud quan estiro els braços. Per aquest mateix motiu, també recordo que era molt de pujar peus. Convençuts que es tractàva d’un IV+, ho hem posat en dubte de seguida. He disfrutat de la via per això, fins a la R.

Després li ha tocat el torn al David, mentre el Ferran estàva a l’Hort (un sector de l’àrea, situat més a la vora de Sant Joan). El Prieto ha resolt de manera similar la via i hem coincidit en l’opinió. Quan estàva a mitja via, ha aparegut el Ferran anunciant-nos que havia trobat aquell altra sector i s’ha quedat a veure com feiem la via de l’esquerra, el Pssk, un altre V+ d’un pas punyetero a l’inici.

Tenia el primer parabòl a Cancún i començàva amb una placa de roca sortida que feia com una mena de petit sostre a l’inici, que s’havia de resoldre amb peus i equilibri; tan el Prieto com jo, hem tingut problemes en aquest primer tram, però hem finalitzat bé la resta de la via. Al meu parer, els cantos i les mans les he trobades més bones que a l’Indiot, i el pas de la 2ª xapa m’ha molat, perquè era un tram de paret vertical i força fina, tot i que els escasos cantos que hi havien, eren bons. A part, tenia una fisura a la dreta que donàva molt de joc. L’hem trobada una via disfrutona, potser més que l’Indiot.

El Ferran li ha hagut de fotre crits a la Nit repetides vegades, perquè mentre escarbàva el terra, tiràva tota la merda de la sorra al damunt la corda. Li ha acabat donant un tronc més gros que la seva boca perquè tingués feina a rosegar.

En aquest moment, el Ferran ha tingut la brillant idea de proposar-nos obrir el Picapets, un 6a de sortida bloquera i “molt guarra”, en paraules textuals de David Prieto Vallès.

El Ferran ha instigat al David a fer-ho primer, però seguint l’ordre que duiem fins aleshores, m’hi he ofert entusiasmat. Hem discutit un moment si la feiem o no la feiem, i en comptes del Picapets, obriem l’Esquerda, V- de l’esquerra del Picapets.

El Prieto ha votat Picapets, i ja no hi ha hagut marxa enrere; el Ferran m’ha mostrat el primer pas, tal i com el resol ell, però poc útil per a mi, tenint en compte que no sóc tan llarg com ell, així que l’he fet molt ràpid per no anar inflat de braços la resta de la via, pujant molt les cames amb adherència microscòpica, fins pillar el canto bo, des d’on he pogut rebotar a la soca.

Ja havia passat el pitjor, o això creia… la tercera i la quarta xapa les veia a anys llum l’una de l’altra, fet que no produïa en mi una sensació de felicitat maternal post-part o alguna cosa semblant, si no més aviat, un enuig vomitiu cap a l’ésser que va posar els parabòls (si ho llegeixes mai, not’emprenyis, he exagerat una mica).

Com ve ja saben els meus compatriotes, en situacions d’aquest tipus el meu to de veu sofreix canvis dràstics, i de sobte se’m passen les ganes d’enfotre-me’n de res ni ningú, així que han aprofitat per grabar el video.

El pas de la figuereta, que n’hi dic jo, ha estat el que m’ha fet la mala pasada; feina he tingut a xapar mentre menjàva insectes i me’n picàven d’altres, però he superat el tram.

He seguit pujant, intentant no pensar en el factor “distància amb l’última xapa”, fins arribar al darrer pas abans d’ensumar la R.

En aquest pas he vacil·lat un moment, les forces em començàven a flaquejar, però havia arribat fins allí encadenant i he estat a punt de rendir-me, però el Prieto i el Ferran m’han recordat “a grito pelado” que era absurd deixar-ho córrer quan ho tens davant dels morros, així que a la consigna de “va bou!”, he fet l’últim esforç fins xapar la R amb gratificant satisfacció.

Després d’aplaudir amb els peus, com és costum quan passa una cosa així, he baixat per assegurar el David, que s’ha hagut de barallar amb el primer pas de la via (aquell tan guarro), fins aconseguir arribar a la soca, i resoldre la via amb menys ploricons que jo, però és clar, ja no l’ha encadenada (1-1).

Amb l’eufòria post-picapets, encara hem tingut esma de fer l’esquerda, el V- de la dreta, que després del Picapets, he trobat francament fàcil, però disfrutona, pel tema de la fisura de la part alta de la via.

El Ferran no ha fet cap via perquè estàva fomut del coll i el jeure poc.

Ja de camí al Pokete, també com de costum, hem decidit quedar a la tarda per tornar a explorar sectors de la zona, i així ho hem fet.

A la tarda han vingut el lolo i l’Ito també, i al Molí ens hem trobat amb elMata, l’Argemí i el Diddy Kong, fotuts al “Amb raó o sense” (V+) i al Picapets.

El Ferran i jo hem decidit obrirl’Estoitontoi (V+), des de la sortida de la Variant (6a).

Al primer pegue m’he inflat de seguida, i en un pas del mig de la via, força distanciat de la2a xapa, he vacil·lat i m’he tirat. Al pobre Ito, que m’asseguràva, encara li deuen coure els ous.

Després li ha fotut l’Ito de 2n, i ha tingut problemas en el mateix pas, però ho ha fet bé.

El Ferran la feta després de primer i ha hagut de parar al meteix pas de la 3a xapa perquè anàvem cansats del matí i costàva posicionar-s’hi bé per xapar de bones a primeres.

Després m’ha deixat una altra xapa a on hi havia la 3a, per arribar-hi millor al següent pegue, i així ho he fet.

Finalment, i posant-m’hi tossut l’he poguda fer fins a dalt i marxar sense rencor del lloc.

L’Ito i jo hem anat a córrer una bona estona cap al cantó de darrera la Soleia i el Comarquinal, i ara estic aquí, mirant d’acabar ràpid perquè ho llegiu, i ser a temps de pillar el Mata a l’Itaca per anar al City a fer unes birres. Si no és el cas, ens veiem per aquí.

Salut! Ha estat un dia complert i de puta mare

(si hi han faltes, ja hocorretgiré, que tinc posat el corrector automàtic en castellà)

linia d'Ali Tuixó o "Grand Prix"

El Ferran el Coca i el Raül, estàn traçant una linia pretenciosa del sector que freqüentem últimament, que donaria el tomb entorn la cova, sortint des de l'arc de l'entrada, passant pel sostre, i arquejant les vores. El Raül també va proposar una variant que passa per un pont de roca situat al mig, però encara no s'ha encadenat. A l'expectativa que ho assoleixin aviat, el Diddy Kong i jo en canvi, aquest matí ens hem dedicat a fer un petit tram de manera bidireccional d'un sortint de roca que hi ha just al davant de l'arc de l'entrada.
Des de la vessant esquerra, hi ha una sortida molt bona amb un invertit collonut de dreta, des d'on has de creuar la mà esquerra per pillar un forat per traspassar una mena de pilar enfora, fins al sortint de roca, buscant un punt de suport del peu dret bastant a la dreta, després d'agafar amb la dreta un orifici que queda just a l'altra banda d'aquest pilar; la mà esquerra es coloca una mica més amunt amb una mà apurada de dits, però assequible. Es baixen peus, vas a buscar amb la dreta la següent mà bona que cau una mica avall a la dreta, i rebotes l'esquerra amb una mena de patata fins trobar la darrera mà bona, i ja sí, baixes.

Motius, principis i projectes

He estat pensant en quin nom l'hi podia posar a la capçalera d'aquest nou blog que enseto, i m'ha semblat oportú recórrer a l'ajuda d'aquesta cita de Lao Tsé que al meu parer, és el viu reflex del que s'experimenta amb l'escalada, des del primer moment que t'hi inicies, fins passat no massa temps. M'imagino que sobretot al principi, on em trobo jo, ho puc apreciar bé perquè tampoc m'haig d'esforçar tant en pujar de grau, com hauría de ser el cas de passar de 7b+ a 7c (en el meu cas, anys llum per arribar a 7èns), però el tema del grau i l'enfocament individual que li dóna cadascú a l'escalada, mereixen un altre post més al detall.

Fets tan simbòlics com poder-te agafar de preses cada vegada més xiques, que fins fa gaire era poc menys que inimaginable, són alguns dels alicients que t'empènyen a seguir provant noves vies, i nous passos i batallar per encadenar els teus projectes, per modestos que siguin.

S'obvia que cadascú té una predisposició diferent en l'escalada, condicionada, no cal dir-ho, per factors físics com són el pes i l'alçada, amb els seus peròs i contres en ambdós casos, de la mateixa manera en quina hi influeixen l'habilitat i la força innata de cadascú, però si més no, la determinació en aquest esport prové de la vessant psicològica; segueixo tenint el dilema a l'hora de fer una via de primer. Quan no ho veig clar, o senzillament "no tinc el dia", la inseguretat m'envaeix de sobte i em passen pel cap totes les pors del món, que m'impedeixen regalar-me en allò que estic fent i que hi hauria d'estar entregat amb tota la concentració, al 100%. Quan això passa, amb prou feina estàs atent de les indicacions dels de baix, i quasi ni et fixes en les preses. Les mans et comencen a suar, fas més força del compte per causa de la tensió, i a mesura que avançes després d'haver xapat l'última cinta, la cama et comença a tremolar boja, fent la moto per por de desprendre't de la roca, que se t'arrenqui una presa, et flaquejin les forces o rellisquis quan demanis corda. Tot aquest horror, d'altra banda, té la seva part morbosa si aconsegueixes acabar la via amb satisfacció; la recompensa és gratificant, i sense cap ombra de dubte, el teu cervell segrega endorfines donan-te la capacitat, per un moment, de menjar-te la resta del dia. Sóc del parer de no revelar els secrets, però l'escalada té aquestes coses, i seria un secret si jo fós l'únic que ho sabés.

Si més no, n'hi han molts que pujen sense considerar amb tan dramatisme els riscos que prenen; fet que els permet avançar molt més ràpid i confiats, i pujar el grau per mantenir sempre el "morbo" de l'orígen, a l'ordre del dia.

En el meu ordre del dia, hi està implícit anar superant, progressivament, aquesta por per substituïr-la per determinació i 2 collons. El millor de tot!? que ho pots extrapolar al teu dia a dia.

Escalar requereix constància, sacrifici i sobretot, entusiasme. Els seus beneficis, enllà de la força o la forma que puguis prendre, és bàsicament més entusiasme per afrontar vies noves i assolir nous reptes. Quasi res...