Organitza't i Fruita!

De moment ja he fet un primer pas important: la visita al fisio. La meva intenció és la de fer-me una revisió general, ka que fa molt, massa que no passo l'itv. Tal i com jonem temia, pateixo tendinitis després de la torçada al canell esq. que em vaig fer. El fisio va ser clar; em va dir que ho tenia bastant inflamat, i després d'una dolorosa sessió burxant-me els tendons, m'ha recomanat aplicar-me gèl a la zona localitzada del colze, d'on surt el tendó. Ara bé, la qüestió lamentable a quina em vinc a referir ara a mode de recordatori personal, és la meva absoluta inacció a les seves recomanacions: en aquest cas, aplicar-me el gèl 5 vegades al dia, durant un parell de minuts. És tan senzill com agafar i sobre un organigrama en paper, com un horari, establir unes hores prefixades per fer-ho i oblidar-me'n i obligar-me alhora, a ser méa disciplinat almenys, amb la meva pròpia salut. Així que he decidit des d'aquet moment, posar-me una alarma que em recordi les hores, els moments en que haig de cumplir infer bondat, i ser flexible si convé, però això sí, sobre una base preestablerta. L'organigrama. Fins després, i salut!

Els Senyors de les Pedres

En un lapse de temps molt curt, des del moment en que l'auge de motivació es va fer evident, he pogut notar una millora, per tant que esporàdica, escalant a muerte i tècnic, mirant-me cada pas. Dic esporàdic perquè just després de la meva petita odissea, he parat per marxar uns dies fora aprofitant el pont, i no pas per escalar, que ja ho he trobat prou a faltar. No torno a estar al punt zero, d'inici prèvi a tota aquesta aura envolvent que m'entusiasma i em fa pensar, forçes hores, en els meus projectes. Però si bé que és cert, que la meva intenció és, i ha estat no parar. Sense interrupcions, més que els reposos que podrien fer falta o alteracions de l'ordre laboral o de causa major. Haig de tornar a reiniciar en certa manera doncs, el meu particular 'entrenament' basat específicament, de moment, en la roca, i alguna sortida anecdòtica amb la bici o a caminar. Però vull relatar breument el procés de fer-me amb El Senyor de les Pedres. Confesso que vaig anar molt més ràpid del que m'esperava, per bé que sabia que ho acabaria fent. Tenia el pas clau visualitzat i l'havia estudiat mentalment per fer-me'n a la idea. El primer setge a la via el vaig fer en top rop, de la mà del Carles, que me la va muntar i em va assegurar. Em va fer una explicació al flash per treure el pas clau intermig de la via, que després vaig haver d'adaptar al meu estil. La veritat n'estic molt satisfet; la via comença en una placa amb regletes positives fins un forat important amb un lateral de mà dreta al seu interior molt bo. Boníssim. Des d'allí, has de pujar el peu dret just fins sota d'on tens la mà dreta, per aixecar-te en equilibri amb un peu esquerra d'una regleta(en el

meu mètode), fins arribar a una regleta de pinça de lateral esquerra, per pujar sense badar amb la mà dreta a una pinça superior, per poder finalment, anar a trobar la mà bona a l'esquerra de la linia, passant per una mà dreta roma intermitja per arribar-hi. Aquest seria sens dubte, el pas clau de la via. Si l'haig de diseccionar, diria que la via consta de tres parts diferenciades: regletes, placa llisa i bloc. El primer tram és de placa amb regleta fins arribar a la base superior, on ens trobem amb una secció lleugerament ajeguda de placa molt fina, amb relleus i alguna punta per agafar en equilibri. Molt d'equilibri, i mirar bé els peus, fins assatjar un invertit lateral superior bo, que fa frontera amb l'últim tram; unes escales amb desplom lleuger de remar en passos dinàmics fins assolir la R. Una via complerta, en tant que no especialment llarga. La via gradua de 6b+, i jo no sóc qui per afirmar aquest grau, degut a la poca experiència que tinc en el mateix, però està clar que m'ha costat molt menys de l'expectativa que em feia, encara que la veia molt possible. Crec que és una via de saber fer, més que dura en desgast. No vaig gemegar en cap tram en el meu pegue fins dalt. La sensació de tocar R va ser de felicitat sí. Molt gratificant, però amb un petit èmfasi de "necessito més. Està collonut i ho puc fer. Ara en vull més". No vull perdre el nord en el friquisme imperant que predomina en tota aquesta moguda dels graus, la dificultat i el qui la té més grossa. A poc a poc, salut i bons aliments. No tinc cap pressa, i l'objectiu immediat és millorar movent-me en el límit de la meva zona de comfort. No sobrepassant-la. Fins aqui la crònica en fred, de la que espero, en sigui només un tastet de tot el càtering que vull encarregar. Salut, motivació i filosofia. La propia de cadascun de vosaltres, aplicada en la seva millor versió genuïna.

Moltes Ganes

Estic molt motivat. Motivat i incapacitat pel moment, per materialitzar aquesta motivació en successos. Sempre em queixo de les lesions i sóc tendenciós darrerament a invocar el "pobre de mi". Ara que disposo d'un cert marge de temps en el que podria recuperar bé i visitar el fisio, em plantejo futurs projectes que puc visualitzar, tan sols recordant belles i velles conquestes que m'obligaven a escudrinyar, pas a pas, cada moviment de la via per optimitzar-ne el recorregut i el meu propi desgast. Em motiva al marge de serplenament conscient del meu nefast estat de forma present, donar-me un marge per poder traslladar tota aquesta emoció desvocada a posteriori, a la roca. Hauré de plantejar-me seriosament fer sessions de cardio, vegis bici o córrer, així com complementar una alimentació més agraïda per obtenir el rendiment desitjat, i l'orgasme d'endorfines pertinent. Busco qualsevol excusa, qualsevol metàfora que pugui extrapolar al meu cas concret, per alimentar aquesta bèstia que m'il·lusiona i en certa manera em fa fer volar coloms, però també em reafirma conscientment i tocant de peus a terra, per prendre l'empresa de la satisfacció que vull dur a terme. A bon terme. Avui per exemple, acabant de veure els darrers episodis de la 3a temporada de la serie Homeland, el seu protagonista sortia d'un estat lamentable de deteriorament aparentment irremeiable, a través d'un entrenament rigurós que el refermava com a persona plena, amb un sentit clar i una missió concreta. De seguida, i ha estat acte reflèx, he hagut de fer l'analogia comparant-lo al meu cas, que poc hi té a veure, però al final es tradueix en aquesta superació tan anhelada, que té un cost que es diu esforç, i sovint a molts se'ns escapa. Tinc moltes ganes de tenir-ne ganes, i com que ja les tinc, menys me'n sobren per fer-ho realitat. Amb el Bernat vam considerar la possibilitat, força friki, però motivant, de fer a top rop uns projectes que vam veure a la zona de la Roca Llisa que segueixen linies lògiques. N'és una de tantes, del fer coses diferents. A La Llacuna també hi tinc una feina. Em vull motivar, ja cabo; ja callo però haig d'escriure en veu alta, perquè vull recordar aquestes sensacions, que per qui ho llegeixi no significarà una merda, però per mi, que ho visc ara, espero que la motivació tingui memòria per quan ho rellegeixi; vull traslladar l'experiència que vaig tenir en el procés de desglossar El Pollastre, a vies com Del Dicho al Hecho, per exemple. Ganes de créixer, sentir i viure plenament!! Bona nit companys. Aquí hi haig de posar la imatge de l'entrenament del Nicholas Brody, però això ho hauré de fer des d'un ordinador.

Restart vs Il·lusió autoimposada per contrarrestar la inacció i els seus dimonis.

Introspecció Exprés(i de cara al públic): Bueno, seré breu. He estat durant massa temps i per moltes diverses raons, aïllat de l'activitat física i de la mateixa motivació que m'enpeny a dur-la a terme. Batre reptes, petits, però prou consolidats per escupir la droga natural que més em posa. Les putes endorfines, i el sentiment inequívoc de realització personal. El problema base és d'enfocament o perspectiva, digueu-li com volgueu. No es tracta d'assolir aquest estat només duent a terme aquest tipus d'activitats, sinó que aquestes han de ser una extensió de la nostra vida personal i professional si voleu, que reafirmi l'èxit assolit en el pla real quotidià; és a dir que totes les bones sensacions que es desprenen de l'activitat a l'aire lliure(o del que collons volgueu en cada cas, que us faci sentir amb vida), s'han de traslladar al dia a dia, i viceversa. Ho estic fent enrabassat, i no m'explico com voldria, però ho sintetitzaré molt fàcilment. Si en una d'aquestes dues realitats fallem, no esperem treure bons resultats en l'altra. I partint d'aquesta premisa, i en el suposit, més que probable que cap d'aquestes dues 'coses' ens acabin d'anar massa bé(ara ve la contradicció), haurem de començar per fer-ne una mínimament amb entusiasme, per poder-ho fer bé, i a posteriori traslladar-ho a l'altra modalitat. El cop a la taula, el cop d'estat o la revolució personal, ha d'emanar d'aquest sentiment de buidor i mediocritat mòrbida, fruit d'un cúmul de fracassos, o la passivitat en un món constantment canviant, amb un sol bitllet d'anada. La frustració que ens depara l'escepticisme més resignat, i la baixa moral, prostituïda ja quasi sistemàticament, per allò del 'no fer-se valdre'. La vida és una merda, sóc inútil, no serveixo per res, ho faig com el cul, els altres són més llestos que jo.. Totes aquestes merdes que al final, són les que no ens deixen ser qui realment se suposa que hauriem de ser. I sí, la vida és ben plena de contrastos, però no necessitem que cap talòs ens influeixi en la lliure determinació dels nostres propòsits. Així que vull anul·lar la clausula que sosté: "ja, però si no hagués estat així, ara potser series aixà..". Aquest argument resignat d'autocompassió i comformisme ja no val. Jo vull fer això, perquè em fa feliç en el procés de fer-ho, i ho sé, i sé que quan acabi, tota aquesta felicitat s'acumularà com els punts que suma el Sonic al final d'una pantalla després de recollir les anelles daurades. I sé que quan ho acabi, seré una mica millor, i hauré de renovar els reptes, incloint-hi l'entusiasme i la vida. Obrint camí, agafant perspectiva. Visquent a la fi. Respirant lliure.