miércoles, 30 de septiembre de 2015

Restart vs Il·lusió autoimposada per contrarrestar la inacció i els seus dimonis.

Introspecció Exprés(i de cara al públic): Bueno, seré breu. He estat durant massa temps i per moltes diverses raons, aïllat de l'activitat física i de la mateixa motivació que m'enpeny a dur-la a terme. Batre reptes, petits, però prou consolidats per escupir la droga natural que més em posa. Les putes endorfines, i el sentiment inequívoc de realització personal. El problema base és d'enfocament o perspectiva, digueu-li com volgueu. No es tracta d'assolir aquest estat només duent a terme aquest tipus d'activitats, sinó que aquestes han de ser una extensió de la nostra vida personal i professional si voleu, que reafirmi l'èxit assolit en el pla real quotidià; és a dir que totes les bones sensacions que es desprenen de l'activitat a l'aire lliure(o del que collons volgueu en cada cas, que us faci sentir amb vida), s'han de traslladar al dia a dia, i viceversa. Ho estic fent enrabassat, i no m'explico com voldria, però ho sintetitzaré molt fàcilment. Si en una d'aquestes dues realitats fallem, no esperem treure bons resultats en l'altra. I partint d'aquesta premisa, i en el suposit, més que probable que cap d'aquestes dues 'coses' ens acabin d'anar massa bé(ara ve la contradicció), haurem de començar per fer-ne una mínimament amb entusiasme, per poder-ho fer bé, i a posteriori traslladar-ho a l'altra modalitat. El cop a la taula, el cop d'estat o la revolució personal, ha d'emanar d'aquest sentiment de buidor i mediocritat mòrbida, fruit d'un cúmul de fracassos, o la passivitat en un món constantment canviant, amb un sol bitllet d'anada. La frustració que ens depara l'escepticisme més resignat, i la baixa moral, prostituïda ja quasi sistemàticament, per allò del 'no fer-se valdre'. La vida és una merda, sóc inútil, no serveixo per res, ho faig com el cul, els altres són més llestos que jo.. Totes aquestes merdes que al final, són les que no ens deixen ser qui realment se suposa que hauriem de ser. I sí, la vida és ben plena de contrastos, però no necessitem que cap talòs ens influeixi en la lliure determinació dels nostres propòsits. Així que vull anul·lar la clausula que sosté: "ja, però si no hagués estat així, ara potser series aixà..". Aquest argument resignat d'autocompassió i comformisme ja no val. Jo vull fer això, perquè em fa feliç en el procés de fer-ho, i ho sé, i sé que quan acabi, tota aquesta felicitat s'acumularà com els punts que suma el Sonic al final d'una pantalla després de recollir les anelles daurades. I sé que quan ho acabi, seré una mica millor, i hauré de renovar els reptes, incloint-hi l'entusiasme i la vida. Obrint camí, agafant perspectiva. Visquent a la fi. Respirant lliure.