sábado, 5 de noviembre de 2016

lesions, sòmnis i promeses

Sembla ben bé que formi part d'un procedir normal el fet de patinar en una lesió, després d'un breu instant de glòria; quan sembla que tot comença a rutllar de nou, de nou s'enfonsa l'expectativa, sovint per efectes alièns a la mateixa activitat, i tan imprevisibles, com absurds..

Aquesta vegada genolls, canells, turmell, cervicals i esquena, en són les protagonistes d'aquesta tragicomèdia repetitiva..

No explicaré els detalls de cadascuna d'aquestes lesions, perquè em semblen tan lamentables com d'interès nul per qui tingui la poca feina d'estar llegint això..

El cas és que per sort, compto amb l'assistència d'una fisioterapeuta i osteòpata, que em facilita molt les coses, tan a nivell funcional, com a l'hora de relativitzar el dany emocional i el 'bajón' que suposa l'haver d'admetre que de nou, hauré de tornar a començar.

Recentment m'havia inscrit a un rocòdrom de Barcelona, on l'entusiasme m'absorbia, i em permetia ser una mica més feliç a la par que progressar, en les meves hores d'oci. Ara però, després d'aquest revés, hi he hagut de deixar d'aparèixer.. per un temps.

Si més no, la motivació no ha quedat mermada per aquests 'incidents' desafortunats, i els projectes que em rondaven pel cap, m'hi segueixen rondant, entre d'altres que s'hi han afegit a última hora, en l'atzarós afer de passar hores mortes buscant alicients momentànis pels racons més sòrdids d'internet. La última via d'afegir en aquesta 'llista de sòmnis a cumplir', és una via que ja m'havia despertat interès ben just acabat d'iniciar-me en això de l'escalada, quan en veure-la per primera vegada, em va fascinar pensar que per allí, entre aquella llisada de pedra marbrosa i els parabolts intermitjos, hi podia progressar una persona. Es tracta d'una via amb un nom que poca justícia fa a l'embruix que m'inspira, però ja sabem que aquestes coses passen.. com quan per exemple, un referent musical que t'encanta, el sents parlar fora de les cançons, i et decepciona.. No podem culpar la música d'aquest frau, o com se sol dir, l'obra està per sobre de l'autor.. i ara que ja he pixat prou fora de test (no us ho prengueu seriosament, el nom hauria de ser el de menys), la via és... [repica la caixa, i cop de platet final] NO ME PISES QUE LLEVO CHANCLAS, via que forma part de l'escola de Subirats, i que m'agradaria algun dia, coronar. Fa molt que no vaig per allà, però tinc un record d'un entrada realment.. interessant.

Arribats a aquest punt, publicaré, només per caprici del meu ego, aturdit per les desventures dels mals gestos, les que considero són les vies d'escalada que més entusiasme em desperten i m'agradaria realitzar en primer terme.

· EL Menorquí (La Llacuna)
· Monos invert luj (Mediona)
· No me pises que llevo chanclas (Subirats)

Ara queda dedicar-me a fer una rehabilitació decent, a cuidar-me com és degut per poder reprendre de manera òptima tota la moguda que tanta endorfina m'ha fet desprendre.

Fins aquí l'informe d'un dissabte ociós. Salut, i bones escalades!