Vilademàger

Sembla que el meu projecte fins ara prioritari a La Llacuna, quedarà relegat per la seva via homòloga de la dreta: semblant però amb més bidits i monos.

Aquest passat diumenge hi vaig estar jugant, en companyia del Suki i de l’Ito, i el cert és que en la meva única temptativa de segon, per provar-la, li vaig veure més color del que em permitia l’expectativa. De no haver caigut en l’últim tram, estic segur que podria haver-la fet sencèra.

És curta, vertical i amb peus escassos, especialment en la secció superior, on les mans queden més lluny i les puntes dels gats han de trobar els relleus que permetin aguantar-t’hi. Bidits i monos bons que t’obliguen a dansar per una paret d’aparença llisa amb les rugositats justes per poder progressar.

El proper dia, aniré a per ella.

http://www.escalando.org/ciencia/2011/11/16/la-rodilla-en-los-escaladores-una-articulacion-fundamental/

lesions, sòmnis i promeses

Sembla ben bé que formi part d'un procedir normal el fet de patinar en una lesió, després d'un breu instant de glòria; quan sembla que tot comença a rutllar de nou, de nou s'enfonsa l'expectativa, sovint per efectes alièns a la mateixa activitat, i tan imprevisibles, com absurds..

Aquesta vegada genolls, canells, turmell, cervicals i esquena, en són les protagonistes d'aquesta tragicomèdia repetitiva..

No explicaré els detalls de cadascuna d'aquestes lesions, perquè em semblen tan lamentables com d'interès nul per qui tingui la poca feina d'estar llegint això..

El cas és que per sort, compto amb l'assistència d'una fisioterapeuta i osteòpata, que em facilita molt les coses, tan a nivell funcional, com a l'hora de relativitzar el dany emocional i el 'bajón' que suposa l'haver d'admetre que de nou, hauré de tornar a començar.

Recentment m'havia inscrit a un rocòdrom de Barcelona, on l'entusiasme m'absorbia, i em permetia ser una mica més feliç a la par que progressar, en les meves hores d'oci. Ara però, després d'aquest revés, hi he hagut de deixar d'aparèixer.. per un temps.

Si més no, la motivació no ha quedat mermada per aquests 'incidents' desafortunats, i els projectes que em rondaven pel cap, m'hi segueixen rondant, entre d'altres que s'hi han afegit a última hora, en l'atzarós afer de passar hores mortes buscant alicients momentànis pels racons més sòrdids d'internet. La última via d'afegir en aquesta 'llista de sòmnis a cumplir', és una via que ja m'havia despertat interès ben just acabat d'iniciar-me en això de l'escalada, quan en veure-la per primera vegada, em va fascinar pensar que per allí, entre aquella llisada de pedra marbrosa i els parabolts intermitjos, hi podia progressar una persona. Es tracta d'una via amb un nom que poca justícia fa a l'embruix que m'inspira, però ja sabem que aquestes coses passen.. com quan per exemple, un referent musical que t'encanta, el sents parlar fora de les cançons, i et decepciona.. No podem culpar la música d'aquest frau, o com se sol dir, l'obra està per sobre de l'autor.. i ara que ja he pixat prou fora de test (no us ho prengueu seriosament, el nom hauria de ser el de menys), la via és... [repica la caixa, i cop de platet final] NO ME PISES QUE LLEVO CHANCLAS, via que forma part de l'escola de Subirats, i que m'agradaria algun dia, coronar. Fa molt que no vaig per allà, però tinc un record d'un entrada realment.. interessant.

Arribats a aquest punt, publicaré, només per caprici del meu ego, aturdit per les desventures dels mals gestos, les que considero són les vies d'escalada que més entusiasme em desperten i m'agradaria realitzar en primer terme.

· EL Menorquí (La Llacuna)
· Monos invert luj (Mediona)
· No me pises que llevo chanclas (Subirats)

Ara queda dedicar-me a fer una rehabilitació decent, a cuidar-me com és degut per poder reprendre de manera òptima tota la moguda que tanta endorfina m'ha fet desprendre.

Fins aquí l'informe d'un dissabte ociós. Salut, i bones escalades!

Checking then for a long rest

La d'avui ha estat una tarda d'aquestes de reconciliació amb un mateix.. de tocar de peus a terra; d'entendre que no sempre podem estar a dalt de tot, al 100%, com si l'absència prolongada tocant roca, no tingués cap efecte de retrocés o pèrdua, tan a nivell físic, com tècnic.

M'he dedicat a fer esbarjo per la zona de Les Deus, intentant reviure 'antics' projectes que ja havia coronat, amb força soltura, i que ara si més no, se'm feien una muntanya.. desentrenat, amb uns quilos de més, i amb menys forma física, em movia amb una fluïdesa patètica, fruit d'aquest abandó temporal fent allò que tant m'agrada.

Si més no, la capacitat de relativitzar i ser realista, em permet afrontar aquest fet òbvi amb força entusiasme. El contrapunt d'aquesta petita jornada de tarda, podria afirmar que ha estat la descoberta de dos nous problemes de bloc a la zona del Fregaire, amb la que ja he batejat com 'Soulsearching' en honor a un dels meus referents musicals com és Nujabes, i l'altre com a 'Impàs' situat una mica més amunt, a la zona de la cascada de dalt de tot. Ja procuraré fer ressenya i video, i detallar millor cadascun d'aquests blocs.

Necessito posar-me fort, recuperar el temps perdut i poder resoldre tots aquests problemes, juntament amb d'altres, que ja fa dies que els tinc a la llista.

Demà en principi haviem quedat amb l'Argemí i els germans Aixalà per anar a Rodellar i així començar a agafar pila, però per mala sort el Roger s'ha posat malalt a última hora. Queda pendent! la propera sortida fanàtica, el dia 7, amb el Cuscó. Ens debatem entre Sadernes, Costa Brava, o qualsevol altre suggeriment que inclogui pedra i aigua.

Ara toca posar-nos les piles, començar amb el cardio, i alternar amb l'escalada regular, per començar a recuperar i millorar. Això és tot per ara..

Organitza't i Fruita!

De moment ja he fet un primer pas important: la visita al fisio. La meva intenció és la de fer-me una revisió general, ka que fa molt, massa que no passo l'itv. Tal i com jonem temia, pateixo tendinitis després de la torçada al canell esq. que em vaig fer. El fisio va ser clar; em va dir que ho tenia bastant inflamat, i després d'una dolorosa sessió burxant-me els tendons, m'ha recomanat aplicar-me gèl a la zona localitzada del colze, d'on surt el tendó. Ara bé, la qüestió lamentable a quina em vinc a referir ara a mode de recordatori personal, és la meva absoluta inacció a les seves recomanacions: en aquest cas, aplicar-me el gèl 5 vegades al dia, durant un parell de minuts. És tan senzill com agafar i sobre un organigrama en paper, com un horari, establir unes hores prefixades per fer-ho i oblidar-me'n i obligar-me alhora, a ser méa disciplinat almenys, amb la meva pròpia salut. Així que he decidit des d'aquet moment, posar-me una alarma que em recordi les hores, els moments en que haig de cumplir infer bondat, i ser flexible si convé, però això sí, sobre una base preestablerta. L'organigrama. Fins després, i salut!

Els Senyors de les Pedres

En un lapse de temps molt curt, des del moment en que l'auge de motivació es va fer evident, he pogut notar una millora, per tant que esporàdica, escalant a muerte i tècnic, mirant-me cada pas. Dic esporàdic perquè just després de la meva petita odissea, he parat per marxar uns dies fora aprofitant el pont, i no pas per escalar, que ja ho he trobat prou a faltar. No torno a estar al punt zero, d'inici prèvi a tota aquesta aura envolvent que m'entusiasma i em fa pensar, forçes hores, en els meus projectes. Però si bé que és cert, que la meva intenció és, i ha estat no parar. Sense interrupcions, més que els reposos que podrien fer falta o alteracions de l'ordre laboral o de causa major. Haig de tornar a reiniciar en certa manera doncs, el meu particular 'entrenament' basat específicament, de moment, en la roca, i alguna sortida anecdòtica amb la bici o a caminar. Però vull relatar breument el procés de fer-me amb El Senyor de les Pedres. Confesso que vaig anar molt més ràpid del que m'esperava, per bé que sabia que ho acabaria fent. Tenia el pas clau visualitzat i l'havia estudiat mentalment per fer-me'n a la idea. El primer setge a la via el vaig fer en top rop, de la mà del Carles, que me la va muntar i em va assegurar. Em va fer una explicació al flash per treure el pas clau intermig de la via, que després vaig haver d'adaptar al meu estil. La veritat n'estic molt satisfet; la via comença en una placa amb regletes positives fins un forat important amb un lateral de mà dreta al seu interior molt bo. Boníssim. Des d'allí, has de pujar el peu dret just fins sota d'on tens la mà dreta, per aixecar-te en equilibri amb un peu esquerra d'una regleta(en el

meu mètode), fins arribar a una regleta de pinça de lateral esquerra, per pujar sense badar amb la mà dreta a una pinça superior, per poder finalment, anar a trobar la mà bona a l'esquerra de la linia, passant per una mà dreta roma intermitja per arribar-hi. Aquest seria sens dubte, el pas clau de la via. Si l'haig de diseccionar, diria que la via consta de tres parts diferenciades: regletes, placa llisa i bloc. El primer tram és de placa amb regleta fins arribar a la base superior, on ens trobem amb una secció lleugerament ajeguda de placa molt fina, amb relleus i alguna punta per agafar en equilibri. Molt d'equilibri, i mirar bé els peus, fins assatjar un invertit lateral superior bo, que fa frontera amb l'últim tram; unes escales amb desplom lleuger de remar en passos dinàmics fins assolir la R. Una via complerta, en tant que no especialment llarga. La via gradua de 6b+, i jo no sóc qui per afirmar aquest grau, degut a la poca experiència que tinc en el mateix, però està clar que m'ha costat molt menys de l'expectativa que em feia, encara que la veia molt possible. Crec que és una via de saber fer, més que dura en desgast. No vaig gemegar en cap tram en el meu pegue fins dalt. La sensació de tocar R va ser de felicitat sí. Molt gratificant, però amb un petit èmfasi de "necessito més. Està collonut i ho puc fer. Ara en vull més". No vull perdre el nord en el friquisme imperant que predomina en tota aquesta moguda dels graus, la dificultat i el qui la té més grossa. A poc a poc, salut i bons aliments. No tinc cap pressa, i l'objectiu immediat és millorar movent-me en el límit de la meva zona de comfort. No sobrepassant-la. Fins aqui la crònica en fred, de la que espero, en sigui només un tastet de tot el càtering que vull encarregar. Salut, motivació i filosofia. La propia de cadascun de vosaltres, aplicada en la seva millor versió genuïna.

Moltes Ganes

Estic molt motivat. Motivat i incapacitat pel moment, per materialitzar aquesta motivació en successos. Sempre em queixo de les lesions i sóc tendenciós darrerament a invocar el "pobre de mi". Ara que disposo d'un cert marge de temps en el que podria recuperar bé i visitar el fisio, em plantejo futurs projectes que puc visualitzar, tan sols recordant belles i velles conquestes que m'obligaven a escudrinyar, pas a pas, cada moviment de la via per optimitzar-ne el recorregut i el meu propi desgast. Em motiva al marge de serplenament conscient del meu nefast estat de forma present, donar-me un marge per poder traslladar tota aquesta emoció desvocada a posteriori, a la roca. Hauré de plantejar-me seriosament fer sessions de cardio, vegis bici o córrer, així com complementar una alimentació més agraïda per obtenir el rendiment desitjat, i l'orgasme d'endorfines pertinent. Busco qualsevol excusa, qualsevol metàfora que pugui extrapolar al meu cas concret, per alimentar aquesta bèstia que m'il·lusiona i en certa manera em fa fer volar coloms, però també em reafirma conscientment i tocant de peus a terra, per prendre l'empresa de la satisfacció que vull dur a terme. A bon terme. Avui per exemple, acabant de veure els darrers episodis de la 3a temporada de la serie Homeland, el seu protagonista sortia d'un estat lamentable de deteriorament aparentment irremeiable, a través d'un entrenament rigurós que el refermava com a persona plena, amb un sentit clar i una missió concreta. De seguida, i ha estat acte reflèx, he hagut de fer l'analogia comparant-lo al meu cas, que poc hi té a veure, però al final es tradueix en aquesta superació tan anhelada, que té un cost que es diu esforç, i sovint a molts se'ns escapa. Tinc moltes ganes de tenir-ne ganes, i com que ja les tinc, menys me'n sobren per fer-ho realitat. Amb el Bernat vam considerar la possibilitat, força friki, però motivant, de fer a top rop uns projectes que vam veure a la zona de la Roca Llisa que segueixen linies lògiques. N'és una de tantes, del fer coses diferents. A La Llacuna també hi tinc una feina. Em vull motivar, ja cabo; ja callo però haig d'escriure en veu alta, perquè vull recordar aquestes sensacions, que per qui ho llegeixi no significarà una merda, però per mi, que ho visc ara, espero que la motivació tingui memòria per quan ho rellegeixi; vull traslladar l'experiència que vaig tenir en el procés de desglossar El Pollastre, a vies com Del Dicho al Hecho, per exemple. Ganes de créixer, sentir i viure plenament!! Bona nit companys. Aquí hi haig de posar la imatge de l'entrenament del Nicholas Brody, però això ho hauré de fer des d'un ordinador.

Restart vs Il·lusió autoimposada per contrarrestar la inacció i els seus dimonis.

Introspecció Exprés(i de cara al públic): Bueno, seré breu. He estat durant massa temps i per moltes diverses raons, aïllat de l'activitat física i de la mateixa motivació que m'enpeny a dur-la a terme. Batre reptes, petits, però prou consolidats per escupir la droga natural que més em posa. Les putes endorfines, i el sentiment inequívoc de realització personal. El problema base és d'enfocament o perspectiva, digueu-li com volgueu. No es tracta d'assolir aquest estat només duent a terme aquest tipus d'activitats, sinó que aquestes han de ser una extensió de la nostra vida personal i professional si voleu, que reafirmi l'èxit assolit en el pla real quotidià; és a dir que totes les bones sensacions que es desprenen de l'activitat a l'aire lliure(o del que collons volgueu en cada cas, que us faci sentir amb vida), s'han de traslladar al dia a dia, i viceversa. Ho estic fent enrabassat, i no m'explico com voldria, però ho sintetitzaré molt fàcilment. Si en una d'aquestes dues realitats fallem, no esperem treure bons resultats en l'altra. I partint d'aquesta premisa, i en el suposit, més que probable que cap d'aquestes dues 'coses' ens acabin d'anar massa bé(ara ve la contradicció), haurem de començar per fer-ne una mínimament amb entusiasme, per poder-ho fer bé, i a posteriori traslladar-ho a l'altra modalitat. El cop a la taula, el cop d'estat o la revolució personal, ha d'emanar d'aquest sentiment de buidor i mediocritat mòrbida, fruit d'un cúmul de fracassos, o la passivitat en un món constantment canviant, amb un sol bitllet d'anada. La frustració que ens depara l'escepticisme més resignat, i la baixa moral, prostituïda ja quasi sistemàticament, per allò del 'no fer-se valdre'. La vida és una merda, sóc inútil, no serveixo per res, ho faig com el cul, els altres són més llestos que jo.. Totes aquestes merdes que al final, són les que no ens deixen ser qui realment se suposa que hauriem de ser. I sí, la vida és ben plena de contrastos, però no necessitem que cap talòs ens influeixi en la lliure determinació dels nostres propòsits. Així que vull anul·lar la clausula que sosté: "ja, però si no hagués estat així, ara potser series aixà..". Aquest argument resignat d'autocompassió i comformisme ja no val. Jo vull fer això, perquè em fa feliç en el procés de fer-ho, i ho sé, i sé que quan acabi, tota aquesta felicitat s'acumularà com els punts que suma el Sonic al final d'una pantalla després de recollir les anelles daurades. I sé que quan ho acabi, seré una mica millor, i hauré de renovar els reptes, incloint-hi l'entusiasme i la vida. Obrint camí, agafant perspectiva. Visquent a la fi. Respirant lliure.

De Primera!

Ahir va ser un dia de primera, sí senyor! pels volts de la 1 del migdia, la Cristina i jo ens disposavem a fer visita al sector de la riera de Mediona després d'haver fet el pertinent esmorzar, i ens vam trobar amb l'agradable 'sorpresa' de veure la piscina de sota la paret de Letzia i El Pallasso, a rebossar d'aigua neta; s'hi respirava una atmosfera poc habitual, pal·liada per l'aridesa habitual que presenta el terreny; molta vida. La única companyia de les granotes i alguna que altra sargantana, va resultar ser la mar de grata.

El cas és que el clímax de la jornada d'ahir el va protagonitzar la Cristina, escalant de primera i fins i tot muntant via, a les dues darreres de la paret de La Nerea; molta fluïdesa i moviments naturals, amb una seguretat en sí mateixa, francament sorprenent. Vaig estar-ne molt content, tant o més que ella. S'encetava així doncs, la nova etapa en que ja no seré jo l'únic que obri les vies, amb aquest tàndem castelldefelsoquintinenc tan singular.

El teló de fons de Mediona tenyit d'aigua i els seus matisos de vida, van resultar ser l'escenari ideal per propiciar aquella petita gran gesta; ens van passar les hores volant de la gustera, i jo francament no vaig fer gran cosa, tret d'escalar en primer lloc i a l'arribar, Nou Plaer, un 6b+ amb placa fina al darrer tram.

Ja per acabar, abans de marxar ens vam asseure al costat de l'aigua, sobre la pedra, amb el sol ponent tocant-nos la cara mentre gaudiem d'una plàcida i terapèutica remullada de peus on la roca era més calenta. Diví.

Podriem dir que aqui és on va acabar el dia.
Ja que avui ha estat plovent altra vegada, aprofitarem quan torni a clarejar per repetir estada i gaudir de l'aigua i l'escalada a Mediona!

Ah per cert! i a mode d'anècdota haig de fer menció a la visita que vam fer al sector de Subirats poc abans; vam anar a fer gana fent una de les primeres vies del sector El Triangle que seria un IV suposo, i finalment una via del Salt del Llop força exigent, que sortiria de sisè i escaig i que quasi trec a vista.. però en fi, haurem d'esperar a la propera.

Salut!

My Project

Seems that I've found my most motivating project in La Llacuna, near from mediona, situated in a boulder zone over a camping.
I discovered this area one year ago, when a friend showed me the potential of that zone. Is basically a boulder area but there are too some short routes which at first I thought that had no any interest by me, but then I dicided to try and I felt in love with one in particular named "El Menorquí", bolted by Eduard R.

The first time I decided to try it, was with my girlfriend who resulted injured when I catched a bad piece of rock which felt over her left hand. Fortunatelly, he recieved low damage...

This route consists in a really vertical boulder with just 4 bolts in about 8 metters, and really small hands and some one and two finger pockets in the middle of the route. I consider that the grade could be perfectly about 7 grade in his style, basically of balance and adherence. For sure represents to me the most difficult and motivating project to climb by now, since "Tubo de Rayos Católicos" in the near school of Mediona. It is not the most inspiring line, it seems more like a boulder problem with a rope and easier topout, but one must admit that it is really exciting when you start to try it.

I've decided to train specifically for this route 'cause my feeling was that I would need it to realize the route with the most efficient mode.

For this reason, I train hard in Badger's Cave solving new lines, and trying new difficult routes in the schools I normally goes. For example, I must put the redpoint to the route named "Kornua" in sector 9, before to realize the ascent of "El Menorquí". Just another little challenge in the process of 'realization'. 
Little dreams makes me bigger.

Hope I'll complete the route soon; fight and be happy & live to enjoy!!

Salut!

Desànim i Motivació

En vista del que ha acabat sent un dia improductiu en tota regla, he decidit als volts de la tarda vespre, sortir a fer alguna cosa per pal·liar aquest sentiment d'inútil que m'ha acompanyat al llarg del dia. És ben evident que el bé més preuat del que disposem, és el temps, i quan hom el tira per la finestra com si es tractés d'un sac de brossa pudenta, aquest sentiment s'agreuja.
El cas és que he optat per anar a fer una mica de bloc a la zona del Racó de La Cova, on ja hi havia culminat dos projectes amb força anterioritat; l'una, el Trance Siberià, travessia de les xorreres del petit sector, i l'altra, l'abellot, un bloc que en el seu dia vaig haver de treure per seqüències, per poder acabar encadenant-lo. Quan he arribat a peu de paret i m'he calçat els gats, de seguida m'he adonat al primer tanteig que no anàva gens sobrat; se'm ressentien les artculacions, i em sentia poc àgil.. com si els 24 anys recent complerts, m'haguéssin fet vell de cop.. però de seguida he descartat aquest pensament mediocre, per donar més pes al fet que m'hi he posat en fred, sense cap tipus d'escalfament prèvi i fa molts dies que no porto una regularitat que em permeti fluïr com m'hauria agradat, així que finalment, m'he hagut de resignar a acceptar que no estic en forma, condició certament recomfortant, si m'atenc a pensar que té solució. He estat insistint una estona més a la paret, però ho he deixat córrer abans de prendre mal, ja que era evident que estàva fent sobreesforços, fruit d'una nula planificació en cada acció escomesa en l'activitat duta a terme. He acabat marxant amb un mal gust de boca, ja que no he pogut acabar fent res de bo, tret de treure conclusions, com ara mirar de començar d'una vegada, a administrar amb eficàcia la moneda més valuosa de quina disposo. De tornada he passat pel Llac de Les Bruixes a fer una remullada integral, i ara em trobo redactant l'informe, que volia deixar en acta.

Salut, i no perdeu més el temps.

Lesionat...

Just ara que tornàva a tocar roca després d'una absència llarga, m'he esquinçat el tormell esquerre amb un malaurat incident tonto mentre jugàva a tenis platja a l'hort, on celebràvem una calçotada que no venia a cuento de res.
El cas és que ha estat un cop dur, per la motivació que m'envaïa de nou; pocs dies abans, havia encadenat el vaskalenta 6a/+ al Molí, i havia estat al Coll de la Barraca amb el Mata. Un sector extraordinàri i pel què sembla, força oblidat. Cal dir que la graduació de les vies del Coll, al meu parer pecàven d'exigents, i tenint en compte com està la polèmica amb el tema, tan sols afagiré que un 6a d'allí, és un 6a dur, i per a mi, un 6a dur és un 6a+. I així, amb totes les vies que vam provar.
Vam començar l'itineràri amb un IV+, piti, situat en una espècie de gorg estret, que tenia un passet fàcil d'equilibri a la meïtat, i culminàva amb una reunió molt oxidada que no inspiràva tota la confiança del món.
Vam seguir amb un V+ del mateix sector, que ja apuntàva ser un 6a en tota regla només examinant-lo. Primer la va obrir el Mata, i de seguida van sorgir els problemes: pocs peus, mans fines, i d'altres molt bones, a quines s'hi havia d'arribar fent passos intermitjos de regletes i romes. Si mal no recordo, tenia dos passos que es complicàven; l'un de la 2ª a la 3ª, i l'altre de la 4ª fins la R. Després la vaig fer jo, amb la intenció d'encadenar a vista. La vaig començar amb bon peu, però tan aviat com vaig arribar al primer pas complicat, em vaig quedar bloquejat i se'm van cansar els braços. Vaig haver de parar i llegir el pas, tal i com em va passar després, en el pas de dalt.
Després vam fer el 6a de l'esquerre, que era força semblant, però encara més fina. Es notàva el grau de més, però també la vam fer. Tenia 2 passos a la mateixa alçada que els de l'anterior.
El Mata es va disposar a obrir el 6a+ de més a l'esquerre, just al costat també, i aquesta vegada sí, vam tenir feina a xapar la 3ª i la 4ª. L'últim pas fins la reunió, també era bastant punyetero, més que res, perquè hi arribàves cansat dels passets de baix, i no el vaig veure a simple vista.
Això sí, unes vies molt guapes, tot i que no massa llargues. Adequat.
Després de fer aquestes, ens vam traslladar al sector solarium, on hi tocàva el sol de ple, i on el Mata es disposàva a obrir un 6a+ i un 6b bessons que compartien R a uns 23 o 25 metres d'alçada, i oferien una panoràmica espectacular del mar i les muntanyes nevades.
El vaig assegurar en el 6a+, que anàva pel lateral d'una paret contigua, separada per una escletxa plena de mans romes i humídes pel temporal dels dies anteriors. Va resultar ser de llarg, la via més dificultosa del dia, que li va portar feina i suor fer-la fins dalt. Un cop acabada, jo vaig desistir per una lesió lleu al tendó del braç esquerre, i perquè ja se'ns havia fet tard, però el paisatge valia la pena, i la vaig fer de 2n amb calma. Es veu una via amb potencial, molt guapa, i que s'ha d'encadenar. Després d'això, vam plegar trastos i vam baixar cap al poble.
A la mateixa tarda, l'Ito em va enredar per anar al Molí, on ens vam posar nostàlgics fent l'esquerda V-, que atribueixo al cansament del matí i els dies anteriors, no resoldre-la amb la fluïdesa d'altres vegades jeje.
Després vaig repetir la Vaskalenta 6a/+ i finalment vam acabar amb una via que està al fons de tot a la dreta, que té dues xapes amb un desplomet que després es desvia cap a l'estoitontoi V+.
La va obrir l'Ito, i després la vaig fer jo. Coser y cantar, però ja està bé.
Com és de costum si vas amb l'Ito, vam acabar celebrant la humíl gesta d'aquella tarda entre cerveses al Gabiretxe.
L'endemà era el dia de la calçotada, i des d'aleshores, no he fet res més d'interessant. Estic aprofitant per fer testos d'autoescola, i delint-me de tornar a fer coses que alimentin una mica l'esperit.
Quan estigui recuperat del tot, tinc ganes de fer una caminada fins l'agulla de bolet i escalar-la, i tornar de nou, com també és costum, a la Regina d'Oliana.

Salut!

El Retorno de Jafar

Durant tot aquest llarg temps que he estat al marge d'actualitzar el blog, no han estat poques, ni poc variades les incursions que van seguir a la roca a partir del següent dia que vaig deixar d'escriure; vam estar de nou a Subirats batallant 6èns amb el Dani i el Mata, un dia fred i ennovulat visitàvem Montserrat amb el Bages, el Ferran i el Raül, ens vam escapar a Margalef el Raül el Matajari i jo, on vam evolucionar substancialment en diversos factors com el psicològic, i on vaig muntar un 6b, un 6a a vista i em vaig quedar a un pas de fer un 6a+ a vista, i vam seguir apretant al boulder de Vila amb força freqüència fins que de sobte, tot això es va acabar.
Situaría el punt d'inflexió d'aquest canvi de ritme, a partir del moment en què vaig entrar a treballar a l'Intersport. És evident que ja no tenia cada dia lliure per aprofitar-lo per anar a escalar, com haviem estat fent durant una breu però intensa temporda, i no és menys cert que m'interessàva arraconar algun diner per anar fent, però això, com la majoria de coses que començen, també es va acabar.
La setmana passada però, vaig quedar amb el Ramoles i el Coca, per anar a fer una visita al sector nou del roca aguilar, que ja anàva sent hora de veure'l, després de tant sentir-ne a parlar.
El Coca i la Judit ja hi eren, i el Ramoles i jo vam arribar-hi una mica més tard en companyia de la Nit; no faré cap esmena de l'odissea que ens va suposar arribar-hi, però aqui queda.
El cas és que el sector és força diferent del tipus de roca que hi podem trobar a la riera o al molí, i a mi em va fer la impressió que tenia força semblances amb el sector "cinema" de Subirats. Una roca amb cantos bons, però també amb puntes lleugerment esmolades que dificultàven una ascensió còmode; vaig provar una via "ovi", V+ suposo, que em va costar feina la continuïtat entre parabolt i parabolt, havent de parar a cadascún d'ells. Les forces em flaquejàven per tot arreu, i s'evidenciàva l'absència de roca durant aquell temps. És el que té. Si més no, vaig muntar la via fins la R i després, en vaig provar una altra en quina no vaig arribar a passar la corda per la primera cinta. Em vaig sentir francament impotent, però altra vegada, és el que té deixar de fer una activitat com l'escalada, prolongadament. El Ramoles va desistir de pujar, i vam haver de marxar perquè se'ns va fer tard. De camí, ens vam trobar el Raül que anàva cap a la Riera amb l'Argemí, i havia quedat amb el Dani de Monterrei, que en el seu primer dia que venia a escalar, va acabar muntant el Pallasso, 7a+, de segon.
Dos dies després, el dimecres, el Fabien em va comentar si volia anar a tibar, i no m'ho vaig pensar, li vaig comentar al Ramoles, i vam anar al final de mediona. Vam estar fent repàs, començant pel V+ a l'esquerre de La Nerea ja camina; la va muntar el Fabien amb força fluidesa, i després la vaig fer jo de primer; notàva altra vegada l'absència de "pretemporada", però es deixàva fer bé. Al pas de dalt, em vaig desviar cap a La Nerea ja camina, perquè vaig tenir la sensació que es movia una placa gran de la roca de la via.
Vaig tocar R, vaig desmuntar i ens en vam anar cap al petit racó on el Magí havia equipat les dues últimes vies (V+ i 6a/+).
Vam començar pel Vè de la dreta, que vaig muntar jo, força bé però vaig haver de parar en un impàs a la meïtat de la via. És un tipus de roca força diferent a quina trobem just al costat, al final de Mediona. És força terrosa i té més petits foradets i escletxes de un, dos i tres dits, i preses romes, de molt equilibri de peus. Són de concepció més aviat ajeguda en aparença, però hi ha algun pas a la zona més alta de la via, que t'escup enfora.
La mateixa via, la va fer després el Fabien amb fluïdesa en els pasos, i encadenant-la a vista. El ramoles la va resoldre també amb facilitat, però diria que va parar en el mateix pas que jo.
Després ens vam engrescar a fer la del costat, que a primera vista ja es llegeix on es complica la via; just entre l'últim parabolt i la R. És una espècie de bloc marronós amb lleugeres i ínfimes xorreretes als marges laterals, mitjançant les quals, vaig deduïr, pots fer bicicleta per anar a buscar el "checkpoint" que et queda al damunt, a l'esquerre (això ésclar, si no hi arribes per la pròpia alçada). Una bona presa. Jo almenys, no vaig trobar cap altra manera, i vaig fer l'últim pas malament, desviant-me massa a l'esquerre, per sobre el parabolt, i corrent el risc de fer pèndol. des d'aquella xapa fins la reunió, queda un pas punyetero en una repisa seria presidida per la R, i on t'hi has d'incorporar amb equilibri. Està plena de terra i és una merda, però bé... s'ha de fer.
Un cop muntada, vaig parar al crux on m'havia estancat, el vaig provar de segon, i em va sortir fent la maniobra ciclista. El Fabi la va fer després, amb una bona ascensió que es va estancar en el mateix fotut pas de dalt. No recordo què collons va manegar per arribar a la R. Tinc ganes de tornar-hi.
Després ja se'ns va fer tard, i el Fabi ens va dur al Pokete, on vam fer unes birres i vam xerrar una estona de tot plegat. Havia estat bé.

Enjoy.

Torne-m'hi...

Aquests dies he deixat el blog una mica arraconat, potser per falta de ganes, potser per falta de notícies... el cas és que s'han anat fent coses però no estic al corrent de tot el que passa enllà del meu present immediat, si és que no m'ho expliquen, així que reprendré el blog des d'on ho vam deixar ahir, a Gelida.

Ahir al matí em va venir a buscar el Raül per anar a escalar a Gelida amb el Mata, sector que ni el Raül ni jo haviem visitat encara.
Vam quedar-nos al sector de La font freda, on vam fer dues vies.
El Raül va començar obrint "de mates un dos", un V+ d'uns 18 metres, realment guapo i amb algun pas tècnic, molt vertical i de cantos bons.
El Raül va arribar bé a dalt, tot i que anàva ressentit de poc descansar, i el factor alçada influïa respecte el nostre costum de fer vies més mitjanetes, que no menys dures (al contrari), a Mediona.

Després d'assegurar-lo, va ser el meu torn. Si ell anàva cansat, jo duia uns quants dies sense reposar del boulder, i també en feia algun que no obria via, així que se m'acumulàva la inflamor dels avantbraços amb la poca confiança de pujar 20 metres de roca d'un sector desconegut.
Així que vaig fer un primer pegue que diria que va culminar a la 3a xapa (la 1a a Cancún).
No hi havia manera d'arribar a xapar la 4a, em quedàva amunt i se'm carregàven els braços en res. Vaig desistir i vaig baixar una mica dolgut.
Era el torn del Mata: ell la va fer fins dalt, això si, reposant sovint, quasi a cada pas i un cop a dalt, em va preguntar si la volia tornar a provar, i vaig dir que no, però entre ell i el Raül em van convèncer, així que vaig agafar aire, vaig mirar de respirar tranquil, m'ho vaig mirar i ho vaig fer.
Vaig arribar fins dalt, resolent els passos meditats i sense badar més del compte, incloent un taló que em va anar de puta mare per arribar a xapar una cinta. Em vaig quedar a gust, i a més a més, la vaig gaudir. Vaig muntar la R passant la corda per l'anella i vaig baixar.

Aquesta vegada ens disposàvem a obrir un 6a d'una via més a la dreta, que es diu Mega ràpid.
El nom de la via feia honor a una prominent sortida bloquera, que si no es feia mega ràpid, no es feia.
És una via amb molts sortints de roca i alguna repisa sèria, amb una distància entre dos dels parabòls força desorbitada, potser de 5 m.
El Raül (com no), la va obrir i mentre la feia ens comentàva que la trobàva més fàcil que el Vè anterior, fins que va arribar al darrer pas abans de xapar la R.
Allí passàva una mica com al principi; si no eres mega ràpid i posàves els peus bé en un desplomet inferior, oblida't de xapar. Finalment, però, el Raül s'hi va posar bé i es va desplaçar per un canto de l'alçada de la R, que quedàva una mica a la dreta, i va poder passar la corda.
Després va pujar el Mata, que se'n va sortir bé fins l'últim pas, on s'hi va fer una mica de mal. Va fer un vol abans d'assolir el canto bo de dalt. Aquest pas quedàva just després de xapar el parabòl tan distanciat que he anomenat abans, que queda per damunt d'un repisot que has de pujar amb equilibri per cura de no anar-te'n.
Finalment, el Mata ho va aconseguir patint com una verra, i va xapar R.

Aquesta vegada jo no ho veia clar, però em vaig decidir a fer-la. El primer pas bloquero el vaig fer molt lleig, tirant de força bruta, sense mirar-m'hi massa, fet que no em va satisfer gaire, i vaig arribar bé i força ràpid fins el pasito del delfín. Tenia els avantbraços que semblàva que bateguéssin i després de vacil·lar quatre vegades a l'hora de fer el pas i fer-me enrere, vaig volar les 4 vegades perquè em flaquejàven les forces.
Vaig arribar a tocar la reunió, i en un intent de deixar-me només penjant amb la mà esquerre per xapar amb la dreta (que ja sabia que no funcionaria), me'n vaig anar avall i ja vaig desistir; no veia els peus i els meus braços ja no podien amb mi, així que una mica resignat, vaig baixar, però bé, ara ja em conèc la via, i quan estigui fresc, miraré de fer-la sencèra.
El Raül va pujar per desmuntar-la, parant al puto últim pas, i finalment va arribar a dalt per pillar les cintes de seguretat per tornar cap a casa.
Va estar bé; sector nou, noves vies i ben avinguts.

A l'arribar a Sant Quintí, vaig anar directe a cal pollo per assajar, però encara estàven a l'Itaca, així que d'allí vam anar a cal pollo i vam fer un assaig per concretar el repartori de diumenge a Piera i vam afegir alguns retocs d'última hora, per acabar-lo d'omplir.
Erem pocs, però vam fer força feina, que ja està bé.

A la nit d'ahir em vaig passar amb els patxarans i els herbal essences i encara em roda una mica el cap. Finalment aquest matí ni he anat a córrer, com havia quedat amb el Mata, ni a escalar amb l'Argemí i la Ruu.
Aquesta nit s'haurà de fer bondat. A sopar a Ca l'Americano, a La Llacuna, i una estoneta a l'Itaca, suposo, sense begudes dolçes.

en fi...
Salut!

Darreres notícies

El passat diumenge a la tarda, Jaume Coca s'anotàva l'encrucijada (6b/+), i tocàva la R del monodedos invertidos lujuriosos (6b+) per primera vegada.
Jo vaig passar la tarda al rocòdrom de Les Deus, i més tard, va aparèixer el Ramoles i vam anar a fer tasques de conservació de la pintura en les interseccions de la ferrada del pèlag.

El dilluns al matí, ahir, vam anar al pont de Ca l'Hortolà a supervisar la base del mur per estudiar l'obertura d'una via artificial sicada amb preses de roca, i posteriorment, Agapito Ramoles va muntar a la barana de dalt del pont, un anclatge de ràpel i un altre de seguretat, per on vaig descendre en mode clàssic, amb el vuit.
Després vam anar cap a Les Deus, i vam muntar reunions amb un mosquetó, aprofitant els cables de la ferrada del Pèlag, per pujar de segons, des de baix.
Vam fer un parell de trams; l'un, situat just a sobre d'on comença el pont de tronc, a mà dreta, i l'altre, on acaba el mateix pont, des de sota, també a la dreta.
Se'ns van fer quarts de 4 i vam haver de marxar.

A la mateixa tarda, l'Ito m'enviàva un correu per anar al rocòdrom de Vilafranca.
Així que a quarts de 7, baixàvem cap a Vila l'Ito, el Puente i Jo, com si es tractés del Rally Sant Martí.
Un cop a Vilafranca, ja haviem quedat que més tard ens trobariem amb el Ramoles, el Cuscó i el Moski Payton, que van arribar pels volts de les 8.

Allà vam fer una sessió esgotadora de boulder desplomat i de sostre, que no va estar gens malament. Ens vam trobar amb un tal Joan, amic del Lluís Ràfols, Magí, Blai i companyia, que havia fet el 13 intents 6 caigudes (7b+) de la riera, no feia gaire.
Vam estar sols la major part de l'estona, només va venir el Joan, que va marxar abans que nosaltres, i quan vam arribar ens haviem trobat uns quillos bastant beneitons apalancats a les colxonetes que no van tardar gaire en marxar.

Vam plegar veles ben ve a quarts d'11 i vam fer cloenda de la jornada, al celler.
Un dia més.

Au, salut!

mati de foixarda, nit de bricolatge

Ahir al matí vam baixar a Barcelona l'Hagapito Ramoles i jo, per anar a cobrar una pasta que li devien , i deprés anar a la foixarda.
Un cop allà, vam escalfar una mica i vam obrir el Tu Pu..., el V de l'entrada.
Ahir estàva molt fluix i ni tan sols vaig poder-la encadenar, tot i fer 3 pegues; m'inflàva de seguida i estàva força cansat de dormir poc i fer excessos.
El Ferran la va encadenar a la primera, i sense problemes.
Després ens vam dedicar a resseguir la paret esquerre del túnel, vaig obrir el Jimy Neutron (V), que tampoc vaig encadenar, pel mateix motiu.
El Ferran la va fer i desmuntar, i donades les circumstàncies, no em vaig ni plantejar obrir l'evoclima aquell dia: hauria estat per part meva, molt agoserat, o massa poc premeditat, i per tant, digne d'un tonto que peca de sobèrbia.
Vam fer una mica més de blog, i ja se'ns van fer la 1h, pel que vam deecidir tornar a casa.
El tren se'ns va escapar, i vam haver d'esperar ben bé mitja hora bona, pel següent, i ho vam fer a l'Hospitalet.

A la tarda tenia assaig de carpa i em vaig adormir, i vaig arribar al cap de més de mitja hora, com el tren. Vam poder repassar alguns temes, i polir-ne algun altre per al concert d'aquest vespre.
En acabar, vam anar a l'Itaca a fer unes cerveses i patates, en companyia del Cuscó, Coca i Bages, amb quins vaig anar a sopar al Poket.
Ens vam decidir més tard, a baixar a St. Pere per veure el concert del Freixas al centre, que estàva ple, però era rollo cadira, seure, no beure, ni fumar; però els pocs temes que vaig veure, em van agradar.
A última hora, ens vam enredar a acabar al pub claret, amb el Pere, l'Eladi, el Ferran el Cuscó i jo, i vam estar xrrant una estona de projectes referents a obrir vies, hi va haver una proposta llaminera sobre el tema que no fóra bo esmenar aqui. Sica i pedra.
Allà mateix, al pub, em vaig tornar a trobar amb el Carles, mon cosí, que ja havia vist abans al concert.
Vaig anar a xerrar una estona amb ell i tota la comitiva que acompanyàva fins que se'ns va fer l'hora de tornar.
També faré record de la paranoia que li va agafar a l'Eladi, que es pensàva que el Cuscó i jo ens en fotiem d'ell, mentre que no sé quina tonteria m'estàva explicant el Cuscó d'una cosa que m'havia de passar, i que ni tan sols em va dir.

En fi, aquesta setmana estaria bé posar en marxa el pla de neteja dels accessos als sectors perduts que envolten el moli.

Salut,
i bons aliments!

Tarda de riera

Aquesta tarda hem fet expedició a la riera amb l'Ito, Ramolets, Puentaken, lolako i servidor, a la banda del sol.
Hem començat des del fons del sector, amb l'in-sertao, un IV- que ha obert el Jorgito sota la meva supervisió assegurant.
Després he obert la del costat, un IV+ diria, també molt assequible, que tot seguit han fet el puentales i el Ferran. El Lolo s'ha negat a pujar, per la recent lesió de l'espatlla.
Un cop fetes aquestes dues vies, hem passat directament a la Nerea ja camina (V-), que ha obert el Puente, seguit de l'Ito, que s'ha de dir, l'ha ressolta amb suma facilitat i estil.
L'ha acabada de desmuntar el Ferran i m'ha deixat les xapes posades a la via de l'esquerra, que no sé com se diu, però és un V+. És una via que la disfruto força, de cantos petits i regletes de dits, on es tracta, sobretot, d'anar pujant peus i fer equilibri en algun tram. Molt xula. L'he poguda encadenar amb èxit.
El Puente m'ha seguit, i amb el temps que feia que no venia, també se n'ha sortit molt bé.
A última hora ha arribat el Prietaken, però ja marxàvem i no es volia quedar a fer un parell de vies més, així que hem anat a l'Itaca a fer una Volldi i unes patates, una fumerika, i a sopar.
Si tot va bé, demà al matí ens arribarem a la Foixarda a fer el borinot, però aquesta nit potser toca dijous de City, i això mai té una hora fixa.

Boranit, i a disfrutar!

Nous camins, vells paratges

Hem estat parlant de reobrir cami als sectors perduts que hi aparèixen a la guía “Barcelona i voltants”, per poder-ne treure suc. Es dóna el cas que no són pocs sectors, i hi abunden moltes vies, pel que requeririem ocupar alguns matins i/o tardes exclusivament per a netejar, o si fa falta, reobrir-hi camins per al seu accés.

També hem comentat de plastificar les ressenyes de cada sector concret, per a deixar-ne la referència en un lloc visible de cadascún dels sectors. Aniré ampliant la informació sobre aquest tema, a mida que avançem.

Us deixo una referència orientativa de les vies de més a l'esquerra del moli, del setor de L'Hort:

Nom	m	Dif.	tipus	Obs. -mat.
Fotut futur	15	V	fis.	friends
El vici	15	6a	vert.
El forat de l'alegria	10	6a+	vert.
Cor petit	10	6a	sost.
Pepa boja	10	6a	sost.
Com si res fos re	10	V-	sost.
La màfia	10	6a+	sost.
Bon nadal	10	IV+	fis.
8a	16	¿?	desp.
Naninani	15	7a+	vert./desp.
Tripijoc	15	7a+	vert./desp.
Chichi	15	7a+	vert./desp.
El dimoniet	10	7b	desp.
Fisura	15	V+	fis.
Chimiqui	15	6c+	vert./desp.
Concentrat de chiva	15	6a+	vert.
Directa ment	15	6b	vert.
Bomba tomba	15	6c+	sost.
Ratapenat	15	V	vert.	amagada

badger's cave session

Aquest matí m’ha telefonat el Ferran per anar al sector Tejón a fer una mica de Boulder, i així ho hem fet.

Quan he arribat allà, encara no hi havia ningú, així que he escalfat una mica, he estès el matalàs a sota, i he provat el sortint de roca de l’entrada, en les dues direccions.

Una mica més tard han aparegut el Ramolets, la Nit, el Prietales i lo puto Lolo; duien una mica de corda per provar de fer la paret de fora la cova, però no arribàva a dalt ni de conya, i ho hem hagut de deixar córrer. Una mica més tard per això, he pogut fer el salt del Tarzàn de la ferrada, perquè el Ferran duia un parell de vagues i boudrier.

El Prieto, instigat pel Ramolator, ha poogut treure una nova extensió del tram unilateral que ja feiem amb la roca de l’entrada, i que va d’esquerra a dreta, començant des d’un petit racó al fons de la galería. L’ha batejada amb el nom de “Ali Tuixó - Alba”; Ali Tuixó, en referència del circuit que presumptament ha de reseguir la cova, i Alba, especificant la variant que ha encadenat aquest matí. De moment s’especula que pot tractar-se d’un 6a+, ajustant una mica el grau, però s’han d’acabar de concretar els passos i les preses que s’utilitzen en cada cas.

El pas crític, podriem dir que es troba en un moviment del mig on s’ajunten mans a la mateixa alçada i distància, just pel damunt del cap, la dreta en una presa roma, i l’esquerra en una regleta de dits, per posteriorment anar a abraçar el desplomet amb la mà dreta, pel seu flanc.

Jo he pogut fer la meitat de la via, i quedar-me just a l’inici del tram que ja feiem, però el cas és que avui em flaquejàven les forces de tots aquests dies, i la tinc pendent, juntament amb d’altres, i intentaré fer el mateix recorregut venint des de la dreta.

El cas és que ara ja se’m començen a acumular els projectes a encadenar que encara no he fet, i hi hauré d’anar posant remei, a poc a poc:

· Semental Sentimental (6a) [riera]

· Variant (6a) [moli]

· Evoclima (6a) [foixarda]

· Tubo de Rayos Católicos (6a+/6b) [riera]

Aquesta última la més ambiciosa, i la que em prendré amb més calma.