Restart vs Il·lusió autoimposada per contrarrestar la inacció i els seus dimonis.

Introspecció Exprés(i de cara al públic): Bueno, seré breu. He estat durant massa temps i per moltes diverses raons, aïllat de l'activitat física i de la mateixa motivació que m'enpeny a dur-la a terme. Batre reptes, petits, però prou consolidats per escupir la droga natural que més em posa. Les putes endorfines, i el sentiment inequívoc de realització personal. El problema base és d'enfocament o perspectiva, digueu-li com volgueu. No es tracta d'assolir aquest estat només duent a terme aquest tipus d'activitats, sinó que aquestes han de ser una extensió de la nostra vida personal i professional si voleu, que reafirmi l'èxit assolit en el pla real quotidià; és a dir que totes les bones sensacions que es desprenen de l'activitat a l'aire lliure(o del que collons volgueu en cada cas, que us faci sentir amb vida), s'han de traslladar al dia a dia, i viceversa. Ho estic fent enrabassat, i no m'explico com voldria, però ho sintetitzaré molt fàcilment. Si en una d'aquestes dues realitats fallem, no esperem treure bons resultats en l'altra. I partint d'aquesta premisa, i en el suposit, més que probable que cap d'aquestes dues 'coses' ens acabin d'anar massa bé(ara ve la contradicció), haurem de començar per fer-ne una mínimament amb entusiasme, per poder-ho fer bé, i a posteriori traslladar-ho a l'altra modalitat. El cop a la taula, el cop d'estat o la revolució personal, ha d'emanar d'aquest sentiment de buidor i mediocritat mòrbida, fruit d'un cúmul de fracassos, o la passivitat en un món constantment canviant, amb un sol bitllet d'anada. La frustració que ens depara l'escepticisme més resignat, i la baixa moral, prostituïda ja quasi sistemàticament, per allò del 'no fer-se valdre'. La vida és una merda, sóc inútil, no serveixo per res, ho faig com el cul, els altres són més llestos que jo.. Totes aquestes merdes que al final, són les que no ens deixen ser qui realment se suposa que hauriem de ser. I sí, la vida és ben plena de contrastos, però no necessitem que cap talòs ens influeixi en la lliure determinació dels nostres propòsits. Així que vull anul·lar la clausula que sosté: "ja, però si no hagués estat així, ara potser series aixà..". Aquest argument resignat d'autocompassió i comformisme ja no val. Jo vull fer això, perquè em fa feliç en el procés de fer-ho, i ho sé, i sé que quan acabi, tota aquesta felicitat s'acumularà com els punts que suma el Sonic al final d'una pantalla després de recollir les anelles daurades. I sé que quan ho acabi, seré una mica millor, i hauré de renovar els reptes, incloint-hi l'entusiasme i la vida. Obrint camí, agafant perspectiva. Visquent a la fi. Respirant lliure.

De Primera!

Ahir va ser un dia de primera, sí senyor! pels volts de la 1 del migdia, la Cristina i jo ens disposavem a fer visita al sector de la riera de Mediona després d'haver fet el pertinent esmorzar, i ens vam trobar amb l'agradable 'sorpresa' de veure la piscina de sota la paret de Letzia i El Pallasso, a rebossar d'aigua neta; s'hi respirava una atmosfera poc habitual, pal·liada per l'aridesa habitual que presenta el terreny; molta vida. La única companyia de les granotes i alguna que altra sargantana, va resultar ser la mar de grata.

El cas és que el clímax de la jornada d'ahir el va protagonitzar la Cristina, escalant de primera i fins i tot muntant via, a les dues darreres de la paret de La Nerea; molta fluïdesa i moviments naturals, amb una seguretat en sí mateixa, francament sorprenent. Vaig estar-ne molt content, tant o més que ella. S'encetava així doncs, la nova etapa en que ja no seré jo l'únic que obri les vies, amb aquest tàndem castelldefelsoquintinenc tan singular.

El teló de fons de Mediona tenyit d'aigua i els seus matisos de vida, van resultar ser l'escenari ideal per propiciar aquella petita gran gesta; ens van passar les hores volant de la gustera, i jo francament no vaig fer gran cosa, tret d'escalar en primer lloc i a l'arribar, Nou Plaer, un 6b+ amb placa fina al darrer tram.

Ja per acabar, abans de marxar ens vam asseure al costat de l'aigua, sobre la pedra, amb el sol ponent tocant-nos la cara mentre gaudiem d'una plàcida i terapèutica remullada de peus on la roca era més calenta. Diví.

Podriem dir que aqui és on va acabar el dia.
Ja que avui ha estat plovent altra vegada, aprofitarem quan torni a clarejar per repetir estada i gaudir de l'aigua i l'escalada a Mediona!

Ah per cert! i a mode d'anècdota haig de fer menció a la visita que vam fer al sector de Subirats poc abans; vam anar a fer gana fent una de les primeres vies del sector El Triangle que seria un IV suposo, i finalment una via del Salt del Llop força exigent, que sortiria de sisè i escaig i que quasi trec a vista.. però en fi, haurem d'esperar a la propera.

Salut!

My Project

Seems that I've found my most motivating project in La Llacuna, near from mediona, situated in a boulder zone over a camping.
I discovered this area one year ago, when a friend showed me the potential of that zone. Is basically a boulder area but there are too some short routes which at first I thought that had no any interest by me, but then I dicided to try and I felt in love with one in particular named "El Menorquí", bolted by Eduard R.

The first time I decided to try it, was with my girlfriend who resulted injured when I catched a bad piece of rock which felt over her left hand. Fortunatelly, he recieved low damage...

This route consists in a really vertical boulder with just 4 bolts in about 8 metters, and really small hands and some one and two finger pockets in the middle of the route. I consider that the grade could be perfectly about 7 grade in his style, basically of balance and adherence. For sure represents to me the most difficult and motivating project to climb by now, since "Tubo de Rayos Católicos" in the near school of Mediona. It is not the most inspiring line, it seems more like a boulder problem with a rope and easier topout, but one must admit that it is really exciting when you start to try it.

I've decided to train specifically for this route 'cause my feeling was that I would need it to realize the route with the most efficient mode.

For this reason, I train hard in Badger's Cave solving new lines, and trying new difficult routes in the schools I normally goes. For example, I must put the redpoint to the route named "Kornua" in sector 9, before to realize the ascent of "El Menorquí". Just another little challenge in the process of 'realization'. 
Little dreams makes me bigger.

Hope I'll complete the route soon; fight and be happy & live to enjoy!!

Salut!

Desànim i Motivació

En vista del que ha acabat sent un dia improductiu en tota regla, he decidit als volts de la tarda vespre, sortir a fer alguna cosa per pal·liar aquest sentiment d'inútil que m'ha acompanyat al llarg del dia. És ben evident que el bé més preuat del que disposem, és el temps, i quan hom el tira per la finestra com si es tractés d'un sac de brossa pudenta, aquest sentiment s'agreuja.
El cas és que he optat per anar a fer una mica de bloc a la zona del Racó de La Cova, on ja hi havia culminat dos projectes amb força anterioritat; l'una, el Trance Siberià, travessia de les xorreres del petit sector, i l'altra, l'abellot, un bloc que en el seu dia vaig haver de treure per seqüències, per poder acabar encadenant-lo. Quan he arribat a peu de paret i m'he calçat els gats, de seguida m'he adonat al primer tanteig que no anàva gens sobrat; se'm ressentien les artculacions, i em sentia poc àgil.. com si els 24 anys recent complerts, m'haguéssin fet vell de cop.. però de seguida he descartat aquest pensament mediocre, per donar més pes al fet que m'hi he posat en fred, sense cap tipus d'escalfament prèvi i fa molts dies que no porto una regularitat que em permeti fluïr com m'hauria agradat, així que finalment, m'he hagut de resignar a acceptar que no estic en forma, condició certament recomfortant, si m'atenc a pensar que té solució. He estat insistint una estona més a la paret, però ho he deixat córrer abans de prendre mal, ja que era evident que estàva fent sobreesforços, fruit d'una nula planificació en cada acció escomesa en l'activitat duta a terme. He acabat marxant amb un mal gust de boca, ja que no he pogut acabar fent res de bo, tret de treure conclusions, com ara mirar de començar d'una vegada, a administrar amb eficàcia la moneda més valuosa de quina disposo. De tornada he passat pel Llac de Les Bruixes a fer una remullada integral, i ara em trobo redactant l'informe, que volia deixar en acta.

Salut, i no perdeu més el temps.

Lesionat...

Just ara que tornàva a tocar roca després d'una absència llarga, m'he esquinçat el tormell esquerre amb un malaurat incident tonto mentre jugàva a tenis platja a l'hort, on celebràvem una calçotada que no venia a cuento de res.
El cas és que ha estat un cop dur, per la motivació que m'envaïa de nou; pocs dies abans, havia encadenat el vaskalenta 6a/+ al Molí, i havia estat al Coll de la Barraca amb el Mata. Un sector extraordinàri i pel què sembla, força oblidat. Cal dir que la graduació de les vies del Coll, al meu parer pecàven d'exigents, i tenint en compte com està la polèmica amb el tema, tan sols afagiré que un 6a d'allí, és un 6a dur, i per a mi, un 6a dur és un 6a+. I així, amb totes les vies que vam provar.
Vam començar l'itineràri amb un IV+, piti, situat en una espècie de gorg estret, que tenia un passet fàcil d'equilibri a la meïtat, i culminàva amb una reunió molt oxidada que no inspiràva tota la confiança del món.
Vam seguir amb un V+ del mateix sector, que ja apuntàva ser un 6a en tota regla només examinant-lo. Primer la va obrir el Mata, i de seguida van sorgir els problemes: pocs peus, mans fines, i d'altres molt bones, a quines s'hi havia d'arribar fent passos intermitjos de regletes i romes. Si mal no recordo, tenia dos passos que es complicàven; l'un de la 2ª a la 3ª, i l'altre de la 4ª fins la R. Després la vaig fer jo, amb la intenció d'encadenar a vista. La vaig començar amb bon peu, però tan aviat com vaig arribar al primer pas complicat, em vaig quedar bloquejat i se'm van cansar els braços. Vaig haver de parar i llegir el pas, tal i com em va passar després, en el pas de dalt.
Després vam fer el 6a de l'esquerre, que era força semblant, però encara més fina. Es notàva el grau de més, però també la vam fer. Tenia 2 passos a la mateixa alçada que els de l'anterior.
El Mata es va disposar a obrir el 6a+ de més a l'esquerre, just al costat també, i aquesta vegada sí, vam tenir feina a xapar la 3ª i la 4ª. L'últim pas fins la reunió, també era bastant punyetero, més que res, perquè hi arribàves cansat dels passets de baix, i no el vaig veure a simple vista.
Això sí, unes vies molt guapes, tot i que no massa llargues. Adequat.
Després de fer aquestes, ens vam traslladar al sector solarium, on hi tocàva el sol de ple, i on el Mata es disposàva a obrir un 6a+ i un 6b bessons que compartien R a uns 23 o 25 metres d'alçada, i oferien una panoràmica espectacular del mar i les muntanyes nevades.
El vaig assegurar en el 6a+, que anàva pel lateral d'una paret contigua, separada per una escletxa plena de mans romes i humídes pel temporal dels dies anteriors. Va resultar ser de llarg, la via més dificultosa del dia, que li va portar feina i suor fer-la fins dalt. Un cop acabada, jo vaig desistir per una lesió lleu al tendó del braç esquerre, i perquè ja se'ns havia fet tard, però el paisatge valia la pena, i la vaig fer de 2n amb calma. Es veu una via amb potencial, molt guapa, i que s'ha d'encadenar. Després d'això, vam plegar trastos i vam baixar cap al poble.
A la mateixa tarda, l'Ito em va enredar per anar al Molí, on ens vam posar nostàlgics fent l'esquerda V-, que atribueixo al cansament del matí i els dies anteriors, no resoldre-la amb la fluïdesa d'altres vegades jeje.
Després vaig repetir la Vaskalenta 6a/+ i finalment vam acabar amb una via que està al fons de tot a la dreta, que té dues xapes amb un desplomet que després es desvia cap a l'estoitontoi V+.
La va obrir l'Ito, i després la vaig fer jo. Coser y cantar, però ja està bé.
Com és de costum si vas amb l'Ito, vam acabar celebrant la humíl gesta d'aquella tarda entre cerveses al Gabiretxe.
L'endemà era el dia de la calçotada, i des d'aleshores, no he fet res més d'interessant. Estic aprofitant per fer testos d'autoescola, i delint-me de tornar a fer coses que alimentin una mica l'esperit.
Quan estigui recuperat del tot, tinc ganes de fer una caminada fins l'agulla de bolet i escalar-la, i tornar de nou, com també és costum, a la Regina d'Oliana.

Salut!

El Retorno de Jafar

Durant tot aquest llarg temps que he estat al marge d'actualitzar el blog, no han estat poques, ni poc variades les incursions que van seguir a la roca a partir del següent dia que vaig deixar d'escriure; vam estar de nou a Subirats batallant 6èns amb el Dani i el Mata, un dia fred i ennovulat visitàvem Montserrat amb el Bages, el Ferran i el Raül, ens vam escapar a Margalef el Raül el Matajari i jo, on vam evolucionar substancialment en diversos factors com el psicològic, i on vaig muntar un 6b, un 6a a vista i em vaig quedar a un pas de fer un 6a+ a vista, i vam seguir apretant al boulder de Vila amb força freqüència fins que de sobte, tot això es va acabar.
Situaría el punt d'inflexió d'aquest canvi de ritme, a partir del moment en què vaig entrar a treballar a l'Intersport. És evident que ja no tenia cada dia lliure per aprofitar-lo per anar a escalar, com haviem estat fent durant una breu però intensa temporda, i no és menys cert que m'interessàva arraconar algun diner per anar fent, però això, com la majoria de coses que començen, també es va acabar.
La setmana passada però, vaig quedar amb el Ramoles i el Coca, per anar a fer una visita al sector nou del roca aguilar, que ja anàva sent hora de veure'l, després de tant sentir-ne a parlar.
El Coca i la Judit ja hi eren, i el Ramoles i jo vam arribar-hi una mica més tard en companyia de la Nit; no faré cap esmena de l'odissea que ens va suposar arribar-hi, però aqui queda.
El cas és que el sector és força diferent del tipus de roca que hi podem trobar a la riera o al molí, i a mi em va fer la impressió que tenia força semblances amb el sector "cinema" de Subirats. Una roca amb cantos bons, però també amb puntes lleugerment esmolades que dificultàven una ascensió còmode; vaig provar una via "ovi", V+ suposo, que em va costar feina la continuïtat entre parabolt i parabolt, havent de parar a cadascún d'ells. Les forces em flaquejàven per tot arreu, i s'evidenciàva l'absència de roca durant aquell temps. És el que té. Si més no, vaig muntar la via fins la R i després, en vaig provar una altra en quina no vaig arribar a passar la corda per la primera cinta. Em vaig sentir francament impotent, però altra vegada, és el que té deixar de fer una activitat com l'escalada, prolongadament. El Ramoles va desistir de pujar, i vam haver de marxar perquè se'ns va fer tard. De camí, ens vam trobar el Raül que anàva cap a la Riera amb l'Argemí, i havia quedat amb el Dani de Monterrei, que en el seu primer dia que venia a escalar, va acabar muntant el Pallasso, 7a+, de segon.
Dos dies després, el dimecres, el Fabien em va comentar si volia anar a tibar, i no m'ho vaig pensar, li vaig comentar al Ramoles, i vam anar al final de mediona. Vam estar fent repàs, començant pel V+ a l'esquerre de La Nerea ja camina; la va muntar el Fabien amb força fluidesa, i després la vaig fer jo de primer; notàva altra vegada l'absència de "pretemporada", però es deixàva fer bé. Al pas de dalt, em vaig desviar cap a La Nerea ja camina, perquè vaig tenir la sensació que es movia una placa gran de la roca de la via.
Vaig tocar R, vaig desmuntar i ens en vam anar cap al petit racó on el Magí havia equipat les dues últimes vies (V+ i 6a/+).
Vam començar pel Vè de la dreta, que vaig muntar jo, força bé però vaig haver de parar en un impàs a la meïtat de la via. És un tipus de roca força diferent a quina trobem just al costat, al final de Mediona. És força terrosa i té més petits foradets i escletxes de un, dos i tres dits, i preses romes, de molt equilibri de peus. Són de concepció més aviat ajeguda en aparença, però hi ha algun pas a la zona més alta de la via, que t'escup enfora.
La mateixa via, la va fer després el Fabien amb fluïdesa en els pasos, i encadenant-la a vista. El ramoles la va resoldre també amb facilitat, però diria que va parar en el mateix pas que jo.
Després ens vam engrescar a fer la del costat, que a primera vista ja es llegeix on es complica la via; just entre l'últim parabolt i la R. És una espècie de bloc marronós amb lleugeres i ínfimes xorreretes als marges laterals, mitjançant les quals, vaig deduïr, pots fer bicicleta per anar a buscar el "checkpoint" que et queda al damunt, a l'esquerre (això ésclar, si no hi arribes per la pròpia alçada). Una bona presa. Jo almenys, no vaig trobar cap altra manera, i vaig fer l'últim pas malament, desviant-me massa a l'esquerre, per sobre el parabolt, i corrent el risc de fer pèndol. des d'aquella xapa fins la reunió, queda un pas punyetero en una repisa seria presidida per la R, i on t'hi has d'incorporar amb equilibri. Està plena de terra i és una merda, però bé... s'ha de fer.
Un cop muntada, vaig parar al crux on m'havia estancat, el vaig provar de segon, i em va sortir fent la maniobra ciclista. El Fabi la va fer després, amb una bona ascensió que es va estancar en el mateix fotut pas de dalt. No recordo què collons va manegar per arribar a la R. Tinc ganes de tornar-hi.
Després ja se'ns va fer tard, i el Fabi ens va dur al Pokete, on vam fer unes birres i vam xerrar una estona de tot plegat. Havia estat bé.

Enjoy.