sábado, 19 de diciembre de 2015

Organitza't i Fruita!

De moment ja he fet un primer pas important: la visita al fisio. La meva intenció és la de fer-me una revisió general, ka que fa molt, massa que no passo l'itv. Tal i com jonem temia, pateixo tendinitis després de la torçada al canell esq. que em vaig fer. El fisio va ser clar; em va dir que ho tenia bastant inflamat, i després d'una dolorosa sessió burxant-me els tendons, m'ha recomanat aplicar-me gèl a la zona localitzada del colze, d'on surt el tendó. Ara bé, la qüestió lamentable a quina em vinc a referir ara a mode de recordatori personal, és la meva absoluta inacció a les seves recomanacions: en aquest cas, aplicar-me el gèl 5 vegades al dia, durant un parell de minuts. És tan senzill com agafar i sobre un organigrama en paper, com un horari, establir unes hores prefixades per fer-ho i oblidar-me'n i obligar-me alhora, a ser méa disciplinat almenys, amb la meva pròpia salut. Així que he decidit des d'aquet moment, posar-me una alarma que em recordi les hores, els moments en que haig de cumplir infer bondat, i ser flexible si convé, però això sí, sobre una base preestablerta. L'organigrama. Fins després, i salut!

martes, 8 de diciembre de 2015

Els Senyors de les Pedres

En un lapse de temps molt curt, des del moment en que l'auge de motivació es va fer evident, he pogut notar una millora, per tant que esporàdica, escalant a muerte i tècnic, mirant-me cada pas. Dic esporàdic perquè just després de la meva petita odissea, he parat per marxar uns dies fora aprofitant el pont, i no pas per escalar, que ja ho he trobat prou a faltar. No torno a estar al punt zero, d'inici prèvi a tota aquesta aura envolvent que m'entusiasma i em fa pensar, forçes hores, en els meus projectes. Però si bé que és cert, que la meva intenció és, i ha estat no parar. Sense interrupcions, més que els reposos que podrien fer falta o alteracions de l'ordre laboral o de causa major. Haig de tornar a reiniciar en certa manera doncs, el meu particular 'entrenament' basat específicament, de moment, en la roca, i alguna sortida anecdòtica amb la bici o a caminar. Però vull relatar breument el procés de fer-me amb El Senyor de les Pedres. Confesso que vaig anar molt més ràpid del que m'esperava, per bé que sabia que ho acabaria fent. Tenia el pas clau visualitzat i l'havia estudiat mentalment per fer-me'n a la idea. El primer setge a la via el vaig fer en top rop, de la mà del Carles, que me la va muntar i em va assegurar. Em va fer una explicació al flash per treure el pas clau intermig de la via, que després vaig haver d'adaptar al meu estil. La veritat n'estic molt satisfet; la via comença en una placa amb regletes positives fins un forat important amb un lateral de mà dreta al seu interior molt bo. Boníssim. Des d'allí, has de pujar el peu dret just fins sota d'on tens la mà dreta, per aixecar-te en equilibri amb un peu esquerra d'una regleta(en el
meu mètode), fins arribar a una regleta de pinça de lateral esquerra, per pujar sense badar amb la mà dreta a una pinça superior, per poder finalment, anar a trobar la mà bona a l'esquerra de la linia, passant per una mà dreta roma intermitja per arribar-hi. Aquest seria sens dubte, el pas clau de la via. Si l'haig de diseccionar, diria que la via consta de tres parts diferenciades: regletes, placa llisa i bloc. El primer tram és de placa amb regleta fins arribar a la base superior, on ens trobem amb una secció lleugerament ajeguda de placa molt fina, amb relleus i alguna punta per agafar en equilibri. Molt d'equilibri, i mirar bé els peus, fins assatjar un invertit lateral superior bo, que fa frontera amb l'últim tram; unes escales amb desplom lleuger de remar en passos dinàmics fins assolir la R. Una via complerta, en tant que no especialment llarga. La via gradua de 6b+, i jo no sóc qui per afirmar aquest grau, degut a la poca experiència que tinc en el mateix, però està clar que m'ha costat molt menys de l'expectativa que em feia, encara que la veia molt possible. Crec que és una via de saber fer, més que dura en desgast. No vaig gemegar en cap tram en el meu pegue fins dalt. La sensació de tocar R va ser de felicitat sí. Molt gratificant, però amb un petit èmfasi de "necessito més. Està collonut i ho puc fer. Ara en vull més". No vull perdre el nord en el friquisme imperant que predomina en tota aquesta moguda dels graus, la dificultat i el qui la té més grossa. A poc a poc, salut i bons aliments. No tinc cap pressa, i l'objectiu immediat és millorar movent-me en el límit de la meva zona de comfort. No sobrepassant-la. Fins aqui la crònica en fred, de la que espero, en sigui només un tastet de tot el càtering que vull encarregar. Salut, motivació i filosofia. La propia de cadascun de vosaltres, aplicada en la seva millor versió genuïna.