miércoles, 13 de octubre de 2010

Motius, principis i projectes


He estat pensant en quin nom l'hi podia posar a la capçalera d'aquest nou blog que enseto, i m'ha semblat oportú recórrer a l'ajuda d'aquesta cita de Lao Tsé que al meu parer, és el viu reflex del que s'experimenta amb l'escalada, des del primer moment que t'hi inicies, fins passat no massa temps. M'imagino que sobretot al principi, on em trobo jo, ho puc apreciar bé perquè tampoc m'haig d'esforçar tant en pujar de grau, com hauría de ser el cas de passar de 7b+ a 7c (en el meu cas, anys llum per arribar a 7èns), però el tema del grau i l'enfocament individual que li dóna cadascú a l'escalada, mereixen un altre post més al detall.

Fets tan simbòlics com poder-te agafar de preses cada vegada més xiques, que fins fa gaire era poc menys que inimaginable, són alguns dels alicients que t'empènyen a seguir provant noves vies, i nous passos i batallar per encadenar els teus projectes, per modestos que siguin.

S'obvia que cadascú té una predisposició diferent en l'escalada, condicionada, no cal dir-ho, per factors físics com són el pes i l'alçada, amb els seus peròs i contres en ambdós casos, de la mateixa manera en quina hi influeixen l'habilitat i la força innata de cadascú, però si més no, la determinació en aquest esport prové de la vessant psicològica; segueixo tenint el dilema a l'hora de fer una via de primer. Quan no ho veig clar, o senzillament "no tinc el dia", la inseguretat m'envaeix de sobte i em passen pel cap totes les pors del món, que m'impedeixen regalar-me en allò que estic fent i que hi hauria d'estar entregat amb tota la concentració, al 100%. Quan això passa, amb prou feina estàs atent de les indicacions dels de baix, i quasi ni et fixes en les preses. Les mans et comencen a suar, fas més força del compte per causa de la tensió, i a mesura que avançes després d'haver xapat l'última cinta, la cama et comença a tremolar boja, fent la moto per por de desprendre't de la roca, que se t'arrenqui una presa, et flaquejin les forces o rellisquis quan demanis corda. Tot aquest horror, d'altra banda, té la seva part morbosa si aconsegueixes acabar la via amb satisfacció; la recompensa és gratificant, i sense cap ombra de dubte, el teu cervell segrega endorfines donan-te la capacitat, per un moment, de menjar-te la resta del dia. Sóc del parer de no revelar els secrets, però l'escalada té aquestes coses, i seria un secret si jo fós l'únic que ho sabés.

Si més no, n'hi han molts que pujen sense considerar amb tan dramatisme els riscos que prenen; fet que els permet avançar molt més ràpid i confiats, i pujar el grau per mantenir sempre el "morbo" de l'orígen, a l'ordre del dia.

En el meu ordre del dia, hi està implícit anar superant, progressivament, aquesta por per substituïr-la per determinació i 2 collons. El millor de tot!? que ho pots extrapolar al teu dia a dia.

Escalar requereix constància, sacrifici i sobretot, entusiasme. Els seus beneficis, enllà de la força o la forma que puguis prendre, és bàsicament més entusiasme per afrontar vies noves i assolir nous reptes. Quasi res...

1 comentario:

  1. Al final m'he hagut de fer un compte, un més, per apoder comentar...no hi penses en el que et diuen? jeje...De fet, felicitats, has realitzat una fantàstica explicació del que se sent escalant i encara una millor visualització del que significa, per a tu, i per a la majoria de la gent. L'escalada és com una lliga de futbol, però que mai s'acaba, sempre hi ha nous rivals quan n'has guanyat un, ja que ets tu, les teves pors, i a més ja pots entrenar molt o poc, que el dia de partit segur que no et quedaràs a la banqueta...continua escrivint i explica'm allò de les cintes que tinc curiositat...

    ResponderEliminar